El riu de la vida

Diagnosi

2010-08-05T23:40:00.002+02:00

"...el partit que s'inventà l'Espanya de les autonomies, l'artífex del cafè per a tothom, el responsable de l'empobriment d'una Catalunya parasitada per regions improductives, el partit per antonomàsia, (...) que fa anys que construeix infatigablement l'Espanya moderna per tancar-hi dins Catalunya..." (Joan Ramon Resina).

De qui parla l'article?

La solució aquí.

Economia sostenible a l'espanyola

2010-06-12T00:46:00.000+02:00

Si no és una manipulació de la foto, és per anar a Madrid a repartir hòsties a tort i a dret

Les coses pel seu nom

2010-05-25T22:23:00.000+02:00

Enric Juliana, a La Vanguardia d'avui:

Ayer comparecía en el Senado el presidente de la comunidad que sigue aportando más riqueza al productor interior bruto español (datos de la Contabilidad Nacional), que lidera la producción industrial y el comercio exterior, que capitanea desde el siglo XIX la componente autonomista de las Españas, y que en estos momentos reclama un mínimo respeto. Pide que el Tribunal Constitucional no actúe como cuarta cámara legislativa ante un estatuto refrendado y que ponga orden en su casa: un magistrado recusado, otro fallecido, cuatro en prórroga, seis ponencias quemadas y un todos contra todos que ni siquiera pudo resolver una tarde de toros en la Maestranza de Sevilla.

Comparecía el presidente de Catalunya y sólo acudieron dos ministros (el vicepresidente tercero y el titular de Industria) y dos presidentes autonómicos. El de Baleares, Francesc Antich, subió a la tribuna para darse el gusto de hablar en catalán, y el de Extremadura, Guillermo Fernández Vara, un hombre de bien, para glosar la igualdad, ese concepto que en España adquiere siempre un tono de advertencia cuando es citada inmediatamente después de un discurso catalán.

Mai a cap país del món -civilitzat, s'entén- els que més riquesa aporten són tan maltractats, insultats, vexats i boicotejats com a aquí i enlloc els que viuen de l'espoli gosen amenaçar d'aquesta manera als que els procuren un major benestar. A l'Espanya de l'"a por ellos", la democràcia ha estat l'excusa per imposar la dictadura de la demografia i com que ells són més, bé es cuiden de decidir com es reparteixen els nostres diners (el nostre esforç), dels quals mai en tenen prou i sempre en volen més i més. La gent del Cercle Català de Negocis ho explica clarament aquí.

Fent paral·lelismes, és com en el cas de l'aigua del Ter: al consell d'administració d'ATLL no hi cap representant del baix Ter que pugui gosar plantar cara a com es reparteix l'aigua, encara que en determinats moments això signifiqui beure's el cabal ecològic del riu.

Aigua per unir

2010-05-05T07:52:00.002+02:00

Com segurament tots vosaltres heu pogut constatar, els problemes relacionats amb la gestió dels recursos hídrics són de complexa resolució. La sequera del 2007 - 2008 ens va portar a una situació extrema que es pot repetir si aquesta qüestió no s'enfoca des d'un punt de vista obert i generós, en el qual tots hi cedim una mica perquè qui en surti reforçat sigui el país. Així ho perceben les persones que lideren el moviment Compromís per Lleida i així ho percebem també les persones i entitats que formem la Plataforma del Ter.

Amb aquest objectiu, representants de la societat civil lleidatana i gironina hem sumat esforços per tal de fer una proposta entorn de la gestió de l'aigua i del territori que camini en el sentit abans descrit i que permeti una resolució civilitzada de qüestions com l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, el desenvolupament socioeconòmic de les terres de Lleida, la sobreexplotació dels rius Ter i Llobregat i la protecció del cabal de manteniment del riu Segre i, per tant, també del tram final del riu Ebre. A Catalunya hi ha aigua per atendre de manera enraonada i raonable totes les demandes, tan sols cal una visió generosa, dialogada i serena, que és el que volem propiciar.

El primer pas en aquest sentit és l'organització de la jornada "Aigua per Unir" el proper dissabte 15 de maig de 2010, a la Casa de Cultura de Girona, de les 10 h a les 14 h. En aquesta jornada tindrem la intervenció de reputats tècnics, científics i especialistes en la gestió de l'aigua i del territori, i la clourem llegint i fent pública una proposta de manifest, titulada també "Aigua per Unir", que pretenem que sigui debatuda, comentada, analitzada i, si cal, criticada, per la societat catalana.

A Girona, i amb la col·laboració inestimable de destacades persones de les terres de Lleida i de Barcelona, volem començar a redreçar la situació que hem viscut aquests anys recents, en la qual l'aigua ha servit per enfrontar, per passar a un escenari nou, en el qual l'aigua serveixi per unir.

Els que ho desitgeu, us podeu descarregar el programa de la jornada a http://www.ateneunaturalista.org/Documents/Jornada_Aigua_per_unir_programa.pdf. La nota de premsa associada a l'acte la trobareu a http://www.ateneunaturalista.org/Documents/Jornada_Aigua_%20per_unir_nota_premsa.pdf.

Us hi esperem!

Sobre la nevada i les seves conseqüències

2010-04-22T07:53:00.002+02:00

Aquesta setmana hem fet públic el butlletí trimestral de l'Ateneu, del qual us copio el que hi he escrit sobre la gran nevada d'inicis de març i les seves conseqüències. Ho segueixo pensant.

****

Editorial d'El Xot, el butlletí de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona
http://www.ateneunaturalista.org/Xot/XOT_68.pdf

Fa quatre dies que hem tingut la versió hivernal de “La tempesta perfecta”. A hores d’ara encara hi ha persones que pateixen fred i foscor, insalubritat i gana, perquè en certs indrets, gens remots, encara no s’ha pogut restaurar el servei elèctric. La remor de les declaracions institucionals i dels retrets de l’oposició passarà i, si hi ha un gir en el mapa polític del país, amb el proper desastre els papers canviaran, però vist com han van les coses és pràcticament segur que el debat més necessari no es farà: Quines infraestructures necessita el país per donar un servei adequat als 7 milions i mig d’habitants que té? Es pot millorar la resiliència dels serveis per tal que puguin aguantar millor les embestides de les forces de la natura, que de cara al futur es preveuen cada cop més extremes, i evitar que tanta gent pateixi innecessàriament? I encara més, com es pot fer això fent el mínim impacte sobre el medi ambient i sobre el territori? Aquestes i d’altres preguntes similars, de caire absolutament pràctic i allunyades dels eslògans amb què els governants fan política d’infraestructures, són les que s’hauria de plantejar tot bon governant i que haurien de predominar en el debat polític, amb el desig d’arribar al final del procés a una solució de consens. Però no serà així. I hi ha haurà persones que tornaran a patir i se seguirà esquarterant el país. Necessitem una nova generació de polítics que enfoquin la seva acció des d’una veritable generositat i de vocació de servei a la ciutadania, perquè sense un canvi d’aquesta mena el declivi que vivim ja serà definitivament imparable.

Quan tots som Pedro, anem bé

2010-04-11T00:55:00.000+02:00

Paraules de Josep Guardiola després del 0-2 al camp del Madrid. Quantes coses que diu, una frase tan senzilla com aquesta!

El país de la participació ciutadana

2010-03-10T21:59:00.000+01:00

Si hi ha un concepte del qual n'han fet bandera -verbalment, és clar- els polítics, especialment els del govern tripartit, és la participació ciutadana. A les hores lliures el ciutadà ha d'anar a sessions participatives sobre la gestió de l'aigua, la recollida selectiva i tota una sèrie de coses que eminentment haurien de quedar en mans de tècnics. En canvi, quan al govern no li interessa, impedeix la participació ciutadana, en aquest cas la de càrrecs elegits democràticament pel poble. Aquesta notícia és senzillament escandalosa. Després es queixaran de la desafecció i de l'abstenció.

Mark Twain i la vida

2010-01-31T10:57:00.001+01:00

"Twenty years from now you will be more disappointed by the things you didn't do than by the ones you did. So throw off the bowlines, sail away from the safe harbor. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream."

Poca cosa més es pot afegir a una idea tan bella i tan ben expressada.

Balada pels nous temps que s’acosten

2010-01-07T01:07:00.001+01:00

Editorial del núm. 67 d'El Xot, el butlletí de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona, que si voleu podeu descarregar aquí.

Hi ha un munt d’evidències, començant per les econòmiques, per pensar que la nostra societat va fer el cim fa alguns anys. Costaria posar-se d’acord en quan va produir-se la coronació del màxim benestar, però avui en dia una àmplia majoria de persones ens dirien que les sensacions que tenen per al futur immediat no són gaire optimistes. Els brots verds no es veuen per enlloc i tampoc s’arriba a intuïr quin sector econòmic serà el que retornarà les xifres de l’atur a uns nivells menys indecents que els actuals. No sabem si augmentarà la pobresa i qui sap si també la conflictivitat social, no sabem si podrem seguir gaudint d’un estat del benestar tal com l’hem conegut fins ara, no sabem si el clima anirà canviant gradualment, no sabem si se seguiran prohibint les expressions de la més genuïna democràcia, però sí que intuim el que pot passar en aquests i en d’altres camps. Ve una època en la qual les conviccions ètiques i morals comptaran i molt, en la qual segurament la nostra societat haurà de fer sacrificis i en la qual caldrà esmolar la intel·ligència, la constància i la imaginació, perquè difícilment tornarà el diner fàcil de l’especul·lació que ha circulat aquests darrers anys.

Dit així, sembla una tempesta massa grossa per un vaixell tan minúscul com és el de l’Ateneu. Semblaria que es tracta d’una empresa excessiva pel que poden fer unes poques desenes de persones en les hores de lleure. Semblaria també que potser el que cal és rendir-se i deixar que vingui la fera a devorar-nos. Doncs no, no és així. Tot llarg viatge s’inicia amb un primer pas i tota platja està formada per milions de minúsculs grans de sorra. La nostra societat necessita d’allò que podem aportar des de l’Ateneu, i més en temps de crisi. Sobrietat, entusiasme, generositat, eficàcia, il·lusió, simpatia, compromís i talent. Tenim la possibilitat d’educar en el respecte a les persones i a la natura a representants de les noves generacions gironines; tenim la possibilitat de divulgar els valors del món natural més proper, perquè els nostres conciutadans aprenguin a estimar-lo i a respectarlo; tenim també la possibilitat –i l’obligació– de defensar la principal artèria del territori, el riu Ter, amenaçat per una mala diagnosi dels problemes hídrics del país i per una pitjor praxi; i tenim també la possibilitat de continuar divulgant aspectes relacionats amb la cultura del país, perquè no vindran d’altres a fer-ho per nosaltres. No és poc el que podem oferir.

Per això, és en aquests dies de Nadal, quan el cor se’ns estova i quan fem propòsits per a l’any vinent, quan cal plantejar-se aquestes qüestions i renovar i intensificar el compromís. És ara que hem de reflexionar sobre el futur i sobre com abordar els reptes que vénen. La Junta actual de l’Ateneu procurarà que des d’aquests punts de vista el 2010 sigui com a mínim igual, sinó millor, que el 2009, amb activitats interessants i obertes a la ciutadania.

Aquesta és la mateixa Junta que, aprofitant aquest espai, desitja que les festes de Nadal us hagin estat profitoses i que l’any 2010 us porti pau, salut i felicitat.

La malastrugança dels dimarts i 13

2009-12-28T00:25:00.004+01:00

Com que a data d'avui, 2 mesos i mig després, estem força pitjor que aleshores, copio el que vaig escriure en el butlletí de l'Ateneu, que continua essent vigent, corregit i augmentat.

****

Editorial d'El Xot, el butlletí de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona
http://www.ateneunaturalista.org/Xot/XOT_66.pdf

Escric aquestes ratlles en dimarts i 13, octubre de 2009. Vaig a la web de l’Agència Catalana de l’Aigua per tafanejar un xic i comprovo el cabal del Ter al seu pas per Girona en el dia d’ahir: 2,21 m3/s de mitjana. Deu ser la malastrugança que el saber popular assigna a la data d’avui, perquè no estem pas en any de sequera (embassaments del sistema Ter al 74% de la seva capacitat), i a més tenim una flamant planta dessalinitzadora, com aquell qui diu, acabada d’inaugurar.

Convençut que no pot ser altra cosa que la maligna conjunció planetària, vaig a comprovar el cabal dels dies immediatament anteriors i constato que la influència del dimarts i 13 ja ve del primer d’octubre, quan el cabal mitjà va ser de 2,69 m3/s. De fet, si exceptuem dos dies, el 29 i el 30 de setembre, en què la ignominiosa malastrugança devia badar, des del 21 de setembre que el cabal que porta el Ter al seu pas per Girona és inferior als 3 m3/s que marca la llei del Ter i més inferior encara als cabals establerts pel Pla de Cabals de Manteniment aprovat pel govern català el juliol de 2006.

És curiós que l’encanteri que afecta al riu s’hagi començat a notar quan s’ha acabat la temporada de reg al Baix Ter; quines coincidències que es produeixen, oi? Serendipity, en diuen els anglosaxons. Com que no puc ni goso pensar que això que li passa al pobre riu Ter sigui cosa del govern, perquè quin govern maltractaria d’aquesta manera a un territori pel qual ha de vetllar, concloc que és veritat, que això dels dimarts i 13 és una cosa certament terrible.

He volgut donar un toc d’ironia i humor a un tema que de fet és molt seriós, però és per pura impotència. El compromís del conseller, anunciat solemnement aquest estiu, ha durat el que ha durat l’estació. Des de l’Ateneu vam escriure un primer article de celebració i d’agraïment per la calendarització del retorn dels cabals i al cap d’escassament un mes n’hem hagut d’escriure un altre denunciant que si ni amb els embassaments plens, ni amb la planta dessalinitzadora acabada, es respectaven els mínims cabals en el riu, és que probablement no es complirien mai, excepte en situacions de quasi diluvi. Això vol dir que encara ens queda molta feina per fer com a Observatori del Ter i que no sols no hem de baixar la guàrdia sinó que cal renovar el compromís per continuar liderant aquesta reivindicació des dels àmbits científic i divulgatiu.

Bon Nadal!

2009-12-25T10:53:00.000+01:00

Un breu missatge per desitjar unes bones festes de Nadal a tothom i un 2010 ple de salut i felicitat.

La base de dades de l'Ajuntament de Girona

2009-12-12T23:58:00.001+01:00

Com pot succeir una cosa com aquesta???

Com carai gestiona l'Ajuntament de Girona les seves bases de dades???

La dignitat de Catalunya

2009-11-26T19:25:00.001+01:00

L'editorial d'avui dels principals diaris catalans (La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Segre, Regió 7, Diari de Tarragona, Diari de Girona, La Mañana, Diari de Sabadell, Diari de Terrassa i El 9 Nou)

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.

L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut , amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

Si un text tan objectiu i mesurat com aquest ha de rebre els qualificatius que ha rebut des d'Espanya, la cosa és literalment per fugir d'aquesta demència quan abans millor.

Fi de trajecte

2009-11-22T15:35:00.001+01:00

"El País" publica avui la notícia de la definitiva involució autonòmica: el terme "nació" desapareix de l'Estatut de Catalunya. No sols hem de pertànyer al mateix estat, sinó també a la mateixa nació. No hi fa res que tinguem una llengua i una cultura mil·lenàries i independents de la castellana. No hi fa res que, a dia d'avui, la majoria del Parlament de Catalunya estigui a favor del terme "nació" (per això va constar en el redactat del nou Estatut), ni tampoc que la majoria de ciutadans hi votessin a favor en referèndum. Aquesta és la democràcia a "la española": el que molesta o no agrada es treu, i més si prové dels catalans, que és una pràctica que sempre cohesiona. No entenen que, almenys fins que la demografia esborri definitivament els nadius, l'única manera per la qual podem ser espanyols és que ens deixin ser catalans. Tan sols seria qüestió d'una mica de tolerància, però ja se sap que amb les colònies no es negocia, se les sotmet i prou. Definitivament, aquest trajecte s'ha acabat.

El Mestre al capdavant del nostre equip nacional

2009-11-03T00:27:00.001+01:00

Essent com sóc un cruyffista declarat, la notícia que el Mestre Johann dirigirà la selecció catalana m'ha omplert d'alegria. Que hagi acceptat aquest compromís, encara que de moment només ens deixin jugar partits de costellada -o potser precisament per aquest motiu-, és molt d'agrair. Esperem que hi deixi la mateixa emprempta guanyadora i d'autoestima elevada que va deixar en el Barça i que continua encara vigent avui en dia. I que és la que ens fa gaudir del futbol que es fa i que fa guanyar títols.

Gràcies Johann!

Un llibre per no oblidar

2009-10-18T23:44:00.002+02:00

No oblidar qui són els que sí que poden manifestar-se a Arenys, i què deien (i diuen) i què pensen:

Fantasmones Rojos. La venjança falangista contra Catalunya

Un parell de fragments:

"Pau Casals, podrá ser el mejor violoncelista del Mundo, pero es también uno de los mejores tacaños que jamás se han conocido. Y además, es masón y judío. Es decir, un genio sencillamente repugnante"

(Aquí cal recordar-lo en un dels moments més gloriosos que ens va donar, en el seu discurs a l'ONU el 24 d'octubre 1971, dos anys abans de morir)

""Mestre" Pompeyo Fabra, un gran "vividor" del catalanismo […] hombre eminentemente de izquierdas y masón, […] hombre funesto […] se dejó homenajear y firmó manifiestos de adhesión a Negrín e incluso -no podía fallar la requisa tratándose de un hombre de la horda- se incautó de una torre en San Feliu de Codinas"

Una altra gran aportació de l'editor Quim Torra a través de l'editorial A Contravent.

És quan consulto hemeroteques que hi veig clar

2009-10-07T23:47:00.000+02:00

Essent tan dramàtic com és, n'hi ha per posar-se a plorar de pena i de ràbia.

ZAPATERO: "No hay riesgo de crisis económica" (20 Minutos, 4 de febrer de 2008)

Un article imprescindible

2009-09-24T12:00:00.000+02:00

Occitània, delit foll, de l'Enric Vila.

Magistral.

Drets? De qui?

2009-09-11T09:56:00.000+02:00

És curiosa la distribució de drets d'aquest país: fins i tot el President Montilla diu que "incluso los fachas tienen derecho a manifestarse", però en canvi ningú -dels que mana de veritat, vull dir- defensa que es pugui preguntar a la gent què pensa d'un tema, que és l'arrel de l'autèntica democràcia. De fet ja ho va dir la vicepresidenta del govern espanyol, amb allò de què el concepte de democràcia quedava per sota del concepte d'Espanya. És a dir, dins de la presó som lliures.

En un país mínimament normal i democràtic, Falange hauria estat il·legalitzada molt abans que l'esquerra abertzale basca. El govern espanyol declara fora de la llei tots els que considera intolerants i antidemòcrates menys els fatxes espanyols.

Això podia haver estat la Suïssa del sud (li vaig sentir dir un dia a l'Enric Vila), es podia haver gaudit de la variadíssima riquesa cultural que hi ha a la pell de brau i es podia haver constituït en un referent important d'alguna cosa, però en canvi és la Rússia del sudoest. Primer es van fer fora els sarraïns, després els jueus i després els moriscos. Què els queda? Els catalans, evidentment. Sóc de l'opinió que moltes d'aquestes coses s'han d'analitzar en clau de què alguns (molts) la Reconquesta encara no la donen per acabada.

Cal protestar fermament contra això no sols ja pel respecte que tots mereixem (la biodiversitat és bona, però la biodiversitat cultural és dolenta?) i per la higiene democràtica que representa, sinó perquè sobretot es tracta d'una qüestió de pura supervivència d'una cultura i d'una visió del món que tenen tot el dret a seguir existint, mal els hi pesi a aquests molts.

Bona diada!

El país que tenim...

2009-09-10T07:45:00.000+02:00

Això ja és insuportable.

Els bàrbars al poder

2009-09-04T00:16:00.002+02:00

Recordo no fa pas tants anys (deu, potser?) que el país havia arribat a un nivell de civilització i de progrés gens menyspreable, quasi al nivell d'aquell nord enllà, tan net, endreçat i culte que admiràvem. Però en algun moment indefinit la roda va aturar-se i va començar a girar a la inversa, fins a dur-nos on som avui: a Barcelona li diuen Cutrelona; Catalunya és vexada dia sí i dia també pel govern amic i només fa que recular en l'àmbit econòmic i social; i els catalans de cultura catalana patim la dictadura de la demografia i som ja una minoria dins del nostre propi país. No hi ha res que funcioni ni que generi un mínim optimisme, amb la increïble excepció del Barça de Guardiola d'aquesta darrera temporada.

Però si hi ha una cosa que s'ho pot acabar d'endur tot pel davant és l'actual govern espanyol, pres per una veritable colla de bàrbars. Un Solbes vell i cansat no va ser prou fort com per contenir les mesures de república bananera que el govern volia imposar i, com una presa esquerdada sotmesa a una riuada de dimensions bíbliques, la seva resistència va deixar pas a la seva renúncia. Des d'aleshores, el dèficit s'ha disparat, la deflació ha aparegut i l'Estat ha anat dilapidant els seus recursos en mesures del tot inútils fins i tot a curt termini. La seva visió de la política, demagògica i caducada, es basa, per una banda, en la retòrica d'un vell i polsegós manual comunista i, per l'altra, en la compra de voluntats -i de vots- amb els diners dels contribuents. Que poc que costa fer polítiques d'esquerres, agraïdes i vistoses, amb el resultat de l'esforç dels altres!

Igual que en el cas d'Aznar, encara que per motius diferents, aquesta segona legislatura de ZP està sent molt pitjor que la primera. Ja s'intuïa de fa temps (ho vaig escriure l'11 d'octubre del 2008), però cada dia que passa la degradació és més manifesta, més patent. I també és més evident que els governants espanyols no tenen el coneixement, ni el marc mental, ni la capacitat, ni la generositat necessàries per prendre les mesures adequades per redreçar el timó econòmic del país.

Són els bàrbars que han entrat a Roma, l'estant enrunant i es passegen satisfets i insensibles al patiment de la gent per entre una arquitectura que, tot i degradada, mostra encara un esplendor no massa llunyà. De durar gaire, el paisatge pot acabar sent desolador. I el més fotut és que a l'horitzó, si alguna cosa es veu, és Atil·la i el seu exèrcit d'huns.

Els darrers d'A-Andalus

2009-08-27T20:01:00.000+02:00

Interessantíssima i fascinant història que explica Eugeni Casanova en aquest article: "Los últimos de Al-Andalus". Estic segur que és ben desconegut pels propis andalusos, per no parlar ja dels espanyols en general. Una innegable prova més la vastíssima diversitat cultural que hi havia a la península ibèrica i que amb els segles ha anat quedant sepultada per l'onada espanyolitzadora.

I si no el retallen?

2009-08-27T08:10:00.002+02:00

Interessant article de Ferran Mascarell a l'Avui, per ser qui és i del partit que és: "Victòries i derrotes".

Tothom esmola les eines per una retallada, però si el TC no retallés res, ens deixen KO per vint anys més, havent d'acceptar finançaments vergonyosos i encara havent de tornar canvi. Sembla que ningú s'estigui preparant per a aquesta eventualitat.

Ara meduses asiàtiques als rius garrotxins

2009-08-23T09:22:00.003+02:00

Continuen les invasions biològiques de tota mena. Segons Diari de Girona, "Meduses asiàtiques envaeixen els rius de la Garrotxa", en el que probablement representi una nova font de pèrdua de biodiversitat en el nostre territori.

Justament el divendres comentava amb un company biòleg l'acceleració que s'està observant en aquesta mena de fets en els darrers anys i la ràpida transformació que això provocarà sens dubte en els nostres ecosistemes i, per tant, també en els nostres paisatges.

Amb les plantes això ja està passant i és molt més fàcil el veure-ho. Aneu a la Illa del Ter i veureu que s'han desbrossat i tallat els arbres autòctons i arreu proliferen ailants que són respectats pels serveis de jardineria de l'Ajuntament. El món al revés.

A les Ribes del Ter o a Fontajau també trobem joves ailants que broten arreu i que, com que de seguida creixen i agafen una mida considerable, són respectats perquè són "arbres". En el subconscient popular els "arbres" són bons -i un ailant és un arbre- i s'han de respectar. Mai res més allunyat de la veritat en aquest cas.

Urgeix una certa educació botànica i biològica als gestors de la jardineria municipal, però també a la ciutadania, per entendre què pot plantar i què no, què pot llençar al medi i què no. Els ecosistemes són un conjunt d'organismes que s'interrelacionen d'una determinada manera i realitzen determinades funcions després d'anys de co-evolució; esbotzar-los com si fossin bitlles ni és ètic, ni és sostenible -paraula de moda- ni ens portarà cap mena de benefici, ans el contrari.

Mosquit tigre i sostenibilitat domèstica

2009-08-11T00:16:00.006+02:00

El divendres vaig trobar a casa, a Girona, un mosquit tigre. Inconfusible, abdomen fosc amb ratlles horitzontals blanques. Un cop el vaig haver pelat -no era qüestió de deixar-lo rondar gaire, no fos cas que el perdés de vista i l'endemà em trobés perforat i inflat d'arreu-, vaig enviar un sms al bon amic i excel·lent professional Eduard Marquès, cap del Servei de Control de Mosquits de la Badia de Roses i del Baix Ter, per tal de fer-li-ho saber. Al cap d'unes hores em contestà dient-me que es tractava de la primera cita a la ciutat de Girona. Això no vol dir que necessàriament sigui el primer que vola sobre l'espai aeri de la ciutat, sinó que és el primer cas que s'ha donat a conèixer als especialistes.

L'Eduard m'explica que estan treballant en molts ajuntaments gironins per tal d'intentar controlar la plaga i evitar la seva propagació, no sols perquè es tracta d'una espècie exòtica, sinó també perquè les seves picades són molt més doloroses que les dels mosquits autòctons. Això sol ja seria un èxit, de manera que l'erradicació es veu com a molt complicada.

Precisament perquè el seu escampament té comportament de plaga, cal posar-hi molt d'esforç de bon inici, quan les coses poden ser controlables. Així s'està fent en el cas de la grip nova, i abans amb la grip aviar: la gent de vegades se'n riu de les mesures empreses considerant-les innecessàries perquè, al cap i a la fi, han mort poquíssimes persones, quan la cosa va totalment al revés: han mort poquíssimes persones gràcies a aquestes contundents mesures preses ja des del primer moment en què es detecta la malaltia. Només cal recordar que la darrera epidèmia de grip, a inicis del segle XX, quan no hi havia els coneixements mèdics que hi ha avui, ni la capacitat de coordinació entre autoritats sanitàries, va causar la mort de milions de persones. Això podria ser així també en aquest cas, no és per fer bromes. L'altre dia vaig veure per internet un escandalós vídeo on uns xarlatans donaven la culpa de la grip nova... a George Bush! Que bé que va tenir un dolent tan dolent a mà per carregar-li tots els neulers...

En fi... tornant al que ens ocupa... del mosquit tigre difícilment ens en podrem desempallegar, o difícilment els professionals del Servei de Mosquits en podran aturar la seva extensió, si a la ciutat de Girona no hi ha qui mínimament se n'ocupi del tema i ho faci amb rapidesa i eficàcia. L'Eduard m'explica que un dels pocs ajuntaments que no els ha contractat en aquesta lluita és precisament el de Girona. Això em preocupa. L'Eduard és un dels professionals més seriosos i compromesos que conec; compromès amb el servei públic que presta, amb el territori al que serveix i amb la gent amb la que treballa, i sempre des d'una exquisita sensibilitat mediambiental, que es remonta a l'època de les lluites per a la protecció dels aiguamolls de l'Empordà.

Sembla ser que l'Ajuntament de Girona no estima necessari contractar els seus serveis. Perfecte. És una decisió lícita. Ara bé, com a ciutadà que viu i paga impostos en aquesta ciutat, m'agradaria saber a qui ha contractat, com es pensa lluitar contra l'extensió del mosquit tigre i a quin cost, més que res perquè, essent com és una plaga, dono per suposat que es té clar que és un tema que no es pot abandonar. No és moment de proves, és moment d'accions de provada efectivitat. Quines mesures hi ha en marxa? Des de quan s'estan aplicant? Quin és el pla d'acció? Estaria bé saber-ho.

Perquè tot això té també una transcendència sobre la sostenibilitat domèstica. Fins ara, i per pura conscienciació ambiental, a casa meva he passat els estius de la manera més sostenible possible, la qual cosa vol dir finestres tancades i persianes baixades de dia, i obertura total de nit, per tal que pugui circular l'aire fresc, a més d'un petit ventilador de reforç. Si el mosquit tigre passa a ser un resident habitual, aleshores aquesta opció deixarà de ser factible i l'aire acondicionat, que fins ara me l'havia pogut estalviar, passarà a ser un electrodomèstic indispensable.

Si això acaba passant, serà fruit de la deixadesa del nostre ajuntament, qui, avisat a temps -fa mesos que el Servei de Control de Mosquits està treballant en aquest tema per a molts altres ajuntaments gironins- s'haurà dormit a la palla d'una manera inexplicable. Però és que, a més, el fet que en tot un terme municipal com el de Girona no hi hagi eficàcia en la lluita contra el mosquit pot posar en compromís i, fins i tot, fer inútil la feina feta fins ara, de manera que el Servei de Control de Mosquits hagi de passar a dedicar bona part dels seus esforços en controlar tot allò que s'escampi des del focus anomenat Girona. Tant de bo que m'equivoqui i es demostri que això només són suposicions infundades. Com sempre, serà el temps el que dirà.

PD: Els hàbitats del mosquit tigre són els petits recipients que poden contenir un dit d'aigua, no pas les grans basses. Busqueu-los en els plats dels testos o en llocs similars i impediu que s'hi acumuli l'aigua. És la millor manera de contribuir a frenar la seva proliferació.

PD 23/8/2009: Ni idea de què em va picar, però porto 10 dies amb el braç així d'inflat, com si fos la reacció d'una vacuna.

Govern tripartit o trigovern partit?

2009-07-03T23:31:00.001+02:00

Els partits que donen suport al govern voten dividits dues lleis dos dies consecutius

A punt per la gran aventura!

2009-06-24T13:09:00.005+02:00

A partir de diumenge estaré uns dies a Riyadh, Aràbia Saudí, per coses de feina. M'han convidat a fer dues presentacions en el marc del "Second Workshop: Water Reclamation and Reuse in the 21st Century - Challenges and Opportunities" que es celebrarà en el College of Engineering de la King Saud University de Riyadh.

L'experiència promet ser apassionat!

Ponç Feliu Llansa, dimarts 16 de juny a les Xerrades de l'Ateneu

2009-06-14T18:22:00.004+02:00

Dins del cicle de xerrades organitzades per l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona, "El pensament català rebrota sempre", dedicades aquesta primavera de 2009 al 70è aniversari del final de la guerra civil espanyola, "1939, el 1714 del segle XX?", el proper dimarts dia 16 de juny tindrem la conferència de Ponç Feliu Llansa, titulada "L'exili exterior i interior. L'anorreament de la Catalunya republicana i la nova simbologia franquista". La xerrada es farà a les 20 h a la Casa de Cultura de Girona (Plaça Hospital, 6), és gratuïta i serà la darrera d'aquesta sèrie que pretenem que tingui continuïtat després de l'estiu.

Ponç Feliu Llansa (Sant Mori, 1945), és advocat i jutge. Ha estat degà del Col·legi d’Advocats de Girona, membre fundador del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya, i magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Forma part de l’Associació de Jutges per la Democràcia i ha rebut la Creu de Sant Raimon de Penyafort.

"L’hostal de l’estrella. Converses amb Josep Palau i Fabre" és el seu quart llibre, després d’haver publicat L’avi Siset (Planeta, 2004), L’any que va ploure cendra (Planeta, 2004), i En el temps de les fronteres (Brau, 2008).

(Informació biogràfica extreta de http://www.editorialaccent.cat/autors.php?a=fitxa&id=17)

Francesc Canosa, dimarts 9 de juny a les Xerrades de l'Ateneu

2009-06-07T21:14:00.005+02:00

Dins del cicle de xerrades organitzades per l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona, "El pensament català rebrota sempre", dedicades aquesta primavera de 2009 al 70è aniversari del final de la guerra civil espanyola, "1939, el 1714 del segle XX?", el proper dimarts dia 9 de juny tindrem la conferència de Francesc Canosa, titulada "L'exili de la realitat. Una Catalunya sense periodisme ni periodistes". La xerrada es farà a les 20 h a la Casa de Cultura de Girona (Plaça Hospital, 6) i és gratuïta.

Francesc Canosa i Farran (1975) és llicenciat en periodisme i Doctor en Comunicació per la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), on és professor. És editor de l'editorial Trípodos; guionista i director de documentals; articulista de el Singular Digital i crític literari a El País. Ha escrit articles, llibres, estudis i investiga sobre mitjans, periodisme i periodistes catalans, així com les xarxes de comunicació, política i identitat a Catalunya dels segles XIX i XX.

De la mateixa fornada que Enric Vila, Francesc Canosa és una altra de les veus independents i valentes que darrerament surten en el panorama cultural i periodístic català, les que defugen compromisos i expliquen la veritat de les coses, almenys allò que creuen que és la veritat des de la seva òptica. Un parell d'enllaços a articles seus d'El Singular Digital i entendreu ben bé què vull dir:

- La quillització de Catalunya (6 d'agost de 2008)
- Mare, no vull ser quinqui (6 de juny de 2009)

Sort que són "dels nostres" - Article de Vicent Partal

2009-06-02T19:43:00.003+02:00

Vicent Partal publica avui a Vilaweb un article demolidor: "Sort que són "dels nostres"", que podeu trobar aquí.

Em permeto la llibertat de copiar-lo perquè a qui li faci mandra de fer un clic el pugui llegir. És important, explica veritats com cops de puny, d'aquelles que no surten als mitjans convencionals i aquelles que avui en dia se saben perquè tenim el mitjà de comunicació més democràtic de tots, internet.

Sort que són 'dels nostres'

No he sabut mai ben bé què volia dir això 'dels nostres', però sempre ho he entès. Quan algú diu que aquell o aquella 'és dels nostres' entenc que aquell o aquella comparteix algunes idees bàsiques, manera de ser, estil, un cert sentiment de país més enllà de les fronteres autonòmiques..., ja m'enteneu. I supose que per això em sent perplex perquè ahir TV3 va deixar de veure's a les Illes, que des d'ara reben el senyal internacional de TVC, com si foren Alemanya o la Xina. És indignant que després de vint-i-tres anys d'esforços titànics per tenir una cadena de televisió d'abast nacional, vertebradora de l'espai de comunicació, siguen precisament alguns 'dels nostres' els qui facen un pas que ni el PP de Jaume Matas no s'havia atrevit a fer.

Ras i curt: quan el govern tripartit va arribar al poder a Catalunya, TV3 es veia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i era la cadena de referència del Principat, igual que Catalunya Ràdio era la cadena de referència radiofònica. El balanç de la seua acció de govern, des d'aquest punt de mira, no pot ser més decebedor. TV3 és amenaçada a Catalunya Nord, a les Illes solament veuen una cadena de fireta dedicada als estrangers, al País Valencià tenim tres repetidors tancats i el govern valencià fa burla d'aquest cimbell de la reciprocitat que tant de temps ha fet perdre. I al Principat TV3 s'aguanta en un Barça brutal que ni valencians ni mallorquins no podem veure ni escoltar com voldríem mentre Catalunya Ràdio cau i cau. Només hem aconseguit, en canvi, veure a Barcelona Canal9 (en espanyol!) i la IB3Sat, dedicada també als alemanys o als xinesos.

L'epopeia per a fer arribar TV3 de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és una de les històries més apassionants protagonitzades per la societat civil dels nostres països les darreres dècades del segle XX. I possiblement la victòria més neta que havíem aconseguit. Hi hagué un temps, ara sembla mentida, que qualsevol ciutadà d'Elx o de Cotlliure, de sa Pobla o de Saidí tenia un vincle senzill en comú: engegar la televisió i mirar TV3. És cert que TV3 mai no s'ha cregut que fóra la televisió de tots, però la seua sola presència era un fet robust i incontestable, el feix més potent que mai havia relligat totes les terres de parla catalana.

No va ser fàcil perquè es va fer contra tota mena d'obstacles, alguns de ben grossos. Amb molta incomprensió a dins i a fora. Madrid no ho veia bé (però què en podíem esperar, si no veia bé ni TV3!). Els socialistes valencians tampoc (conten que Lerma va decidir de fer Canal 9 el dia que un xiquet li va dir que ell no era el president). Tots els qui van contra el català encara menys. I molts amb interessos econòmics també la miraven amb mals ulls, per més catalanistes que es digueren. Van provar d'amagar-la a base de canviar-la de freqüència. Van aprofitar que hi sintonitzaven centenars de milers de cases per promoure Canal 9 o La Sexta a base de pispar-ne el canal. Van enviar la guàrdia civil a tallar repetidors. Solament van aturar els atacs més durs la contundent defensa ciutadana de TV3 i l'actitud del president Pujol, un altre 'dels nostres', però tan diferent!

Però ahir es va fer un pas en una direcció nova. L'atac ja no ve de fora, sinó que és arran d'un acord dels governs de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears que el senyal de TV3 s'ha deixat de veure a Mallorca. Punt final. Gràcies 'als nostres' que avui governen a una banda i a una altra donant suport al PSOE. I supose que amb l'acord dels 'nostres', que tot i tenir els més alts càrrecs de responsabilitat política i tècnica en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no sembla que hagen tingut gens d'interès a aturar aquesta apagada..., o si més no, jo encara no he sentit que l'hagen contestada.

Vicent Partal, director@vilaweb.cat

I aprofitant l'ocasió... una altra d'aquests notícies que només surten en alguns mitjans de comunicació i que en d'altres ni s'esmenten, i no pas perquè siguin peccata minuta:

El TSJC anul·la els canvis al xalet Tarrús i obliga Girona a pagar 2,3 milions als amos

Nou revés per a l'equip de govern de Girona en el cas del xalet Tarrús. Primer una sentència del juliol de l'any 2007 obligava el consistori a pagar quasi 2,3 milions d'euros als seus propietaris per haver catalogat l'immoble l'any 1995 i impedir-los edificar. Ara, una altra sentència anul·la les modificacions urbanístiques impulsades per l'Ajuntament per evitar pagar els diners i l'obliga a fer front a la indemnització.

No és la primera vegada que en temps recents passa que l'Ajuntament de Girona perd judicis -les sentències dels quals ens costen a tots molts diners a tots els gironins- per vulnerar normatives que haurien de conèixer i respectar. És greu, sens dubte.

Ves-hi perquè els puguin fer tornar

2009-05-25T07:27:00.002+02:00

Encara ahir ho parlava amb els de casa: el pacte PP-PSOE del País Basc no tardarem a veure'l a Catalunya. El que no em pensava és que ja s'estigués cuinant:

Montilla planteó una entente al PP catalán para hacer la pinza a CiU (La Vanguardia, 25 de maig de 2009).

El més cínic de tot és que continuïn amb el lema aquest del "si tu no hi vas ells tornaran". De fet, per fer honor a la realitat, potser el podrien reformular dient "ves-hi -a votar-nos- perquè els poguem fer tornar". "I fotre-us completament, catalans", segurament caldria afegir-hi.

Es deuen pensar que som retardats mentals

2009-05-15T19:43:00.002+02:00

Si no hi vas, tornen Aznar, Bush, Berlusconi...

Després de veure el pacte PSOE-PP al País Basc, aquesta campanya i aquest lema em semblen el súmum del cinisme polític.

El resum del partit

2009-05-04T20:03:00.004+02:00

Imatge extreta de la web de La Vanguardia.

Gràcies Barça i gràcies Guardiola. Aquests són els meus valors, els del meu equip i del meu país. I també els meus colors.

Una definició de civilització

2009-04-15T08:02:00.003+02:00

D'enllaç en enllaç, començant a Coming Anarchy, he trobat aquesta frase, que m'ha semblat encertada:

"Civilization is not an evolution of mankind but the imposition of human good on human evil. It is not a historical inevitability. It is a battle that has to be fought every day, because evil doesn't recede willingly before the wheels of progress."

És molt important la idea que la civilització no porta el pilot automàtic posat i que les temptacions de la barbàrie són moltes i molt variades, com el segle XX de manera especial es va encarregar de demostrar. L'he treta d'aquest article, "Civilization walking the plank", de Mark Steyn, on cita un tal Andrew McCarthy com a autor.

La sentència és prou important i té prou categoria com perquè servís de guia als nostres polítics en moments de crisi profunda com aquesta.

Finalment!

2009-04-07T18:22:00.006+02:00

Després de moltes edicions d'intentar-ho i de tenir uns quants segons premis, avui m'ha arribat un correu de la Llibreria Ulyssus dient-me que la meva foto "Basílica de San Vitale" ha estat escollida com a guanyadora del 1er Premi del Concurs de Fotografia de viatges que organitzen cada trimestre, corresponent a la convocatòria de l'hivern 2009. No cal dir que el meu il·lusiòmetre ha tocat sostre!

Aquí la teniu:

Dades de la foto:

Basílica de San Vitale

San Vitale, a Ravenna, és una preciosa església bizantina del segle VI amb uns mosaics perfectament conservats i restaurats. En la foto, un monjo fent-hi una pregària.

Canon EOS D30
Objectiu: Tamron 11-18 mm (13 mm)
Data: 29 Juny 2007
Velocitat: 1/40 s
Obertura: f 7.1
ISO: 3200

Aquesta foto també la podeu veure a Flickr

http://www.flickr.com/photos/lluissala/3177482991

Com era allò de .... ?

2009-03-27T07:44:00.003+01:00

Ah si, home...

"Si tu no hi vas, ells tornen"

Gran lema. Encara hi ha vídeos al Youtube i notícies de quan va ser presentat en societat. I entrades en blocs, com aquest o aquest altre.

M'ha vingut al cap en llegir avui la següent notícia al diari Avui:

"El PP presidirà el Parlament basc per investir López lehendakari"

Un canvi de rumb polític com aquest bé val que sigui destacat en majúscules i negretes.

Article a El Punt sobre el Baix Ter i la sequera

2009-03-22T10:22:00.004+01:00

El Punt d'avui diumenge publica un article que hem preparat amb l'Albert Ruhí, titulat "El Baix Ter, un any després de la gran sequera".

El podeu llegir al bloc de l'Observatori del Ter, al bloc de l'Albert o bé directament a la web d'El Punt.

Xavier Roig escriu sobre la crisi

2009-03-20T07:58:00.001+01:00

De manera més polida i ordenada, a l'Avui d'avui Xavier Roig explica allò que vaig intentar esbossar en la darrera entrada: Crisi buscada.

Ràpida radiografia de la crisi

2009-03-17T16:18:00.004+01:00

Intueixo que la batalla per sortir de la crisi no sols serà per protegir llocs de treball, sinó sobretot com crear-ne de nous. Tinc la sensació que, d'entre els nostres dirigents, això no s'ho deu plantejar quasi ningú.

En un país avesat a la picaresca, a cobrar subvencions, a que l'Estat ho resolgui tot, a fer el manta i darrerament a posar totxos a preu d'or, qui és el guapo ara que, en plena tempesta de força 9,5, es posa a fer ganxet i a teixir alguna cosa coherent i a dir-li a la gent que s'ha d'esforçar per innovar.

Hem tingut uns dirigents inútils que quan es podia fer quelcom per redreçar la situació -en la mesura que fos- o atenuar-la, s'han dedicat a ignorar-la, a mentir, a donar quatre xavos (diners de tots) a la gent.

Després de l'esclat de la bombolla tecnològica, cap el 2000, ja era clar que calia anar canviant el model econòmic, però va venir l'inesperat boom de la construcció i hem tingut 6-7 anys de focs artificials que ens han distret i que són els que ens han fet la tomba un xic més fonda.

No sé res d'economia, però el que escriu el Sr. Marc Vidal em sembla versemblant: Deterioro vertiginoso. O tambe "Corralito" espanyol.

Gallocanta

2009-03-03T23:17:00.003+01:00

El cap de setmana del 21 i 22 de febrer, des de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona vam organitzar una excursió de socis a la llacuna de Gallocanta, entre Saragossa i Terol, per veure les impressionants poblacions de grues (Grus grus) que s'hi concentren cada hivern. Com sempre, l'ambient va ser fenomenal i el que vam veure, extraordinari. No cal dir que ens ho vam passar la mar de bé ;-)

Pels curiosos, trobareu un reportatge fotogràfic aquí.

Contra Polònia

2009-02-28T10:37:00.004+01:00

Avui en Josep López de Lerma publica un article al Diari de Girona titulat "I tu, Soler, per què maltractes el rei?", on critica els excessos de Polònia, en aquest cas amb el personatge del rei pel seu paper en el 23-F. No tinc pas una simpatia immensa pel rei -ja m'enteneu-, però a mi també em sembla injust. Ja sé que la majoria de polítics que hem d'aguantar sovint ratllen el patetisme, però el que em neguiteja de Polònia no és la crítica/paròdia a les persones, sinó als càrrecs que representen. Quan fan paròdia dels presidents Maragall i Montilla, als consellers, etc., i els ridiculitzen estan ridiculitzant també els càrrecs institucionals. Prou que ens ataquen des de fora, que només falta que nosaltres mateixos ens erosionem les pròpies institucions des de dins. Això no vol dir que no poguem riure'ns de nosaltres mateixos, ni que hàgim de renunciar al sentit de l'humor, però quan tot esdevé Polònia, quan Polònia és l'únic referent, estem més a prop de muntar un circ que de construir un país.

Adéu Paul

2009-02-25T23:16:00.005+01:00

Ha mort un dels millors guitarristes de country dels darrers anys, Paul Skelton (El Paso Texas 28 Setembre 53 - Austin 22 Febrer 09). Apart de ser el lead guitar de la Cornell Hurd Band havia tocat en uns quants dels àlbums imprescindibles de la història del country texà dels anys 90, com per exemple "Thunderstorms and neon signs" (1995), "Wild, free and reckless" (1999) i "Tulsa" (2006), tots tres de Wayne Hancock, i "Libbiville" (2001) de Libbi Bosworth. Autèntic màster de la telecaster, val la pena escoltar el so dels esmentats àlbums per degustar la seva elegància en els arranjaments de les diferents cançons. Vaig tenir la fortuna de veure'l en directe el 2005 al Country Rendez-Vous Festival de Craponne-sur-Arzon tocant amb la Cornell Hurd Band, moment en el qual vaig poder captar aquesta foto. D'aquest festival se'n pot veure un vídeo aquí, on malauradament no apareix gaire. Per comprovar millor la seva mestria, el podeu veure tocant amb Jessie Lee Miller clickant aquí. També el podeu sentir tocant al tema "Tulsa" de Wayne Hancock.

Sembla que la Cornell Hurd Band està passant per una època veritablement traumàtica, tota vegada que l'agost passat ja va morir de forma inesperada el seu percusionista Danny Young. Esperem que es refacin de les terribles pèrdues i poguem seguir gaudint de la seva música i dels seus vibrants directes.

El que em molesta de l'estat on m'ha tocat viure...

2009-02-14T11:42:00.003+01:00

Aquesta és la concepció oberta i generosa d'Espanya que tenen una bona colla de neandertals carpetovetònics.

Da gusto observar las hazañas de los patriotas de verdad. ¡Sois la Ñ!

Ha mort Blossom Dearie

2009-02-10T07:13:00.003+01:00

M'he llevat aquest matí amb la trista notícia, via el grup de Facebook Blossom Dearie Rocks, de la mort a Nova York de Blossom Dearie a l'edat de 82 anys. El New York Times en fa una crònica d'una pàgina en la qual hi inclou una petita biografia (curiosament en la qual hi ha un petit error, ja que no va néixer el 1924, sinó el 1926).

Pel meu gust, ha estat la millor cantant femenina de la història del jazz, elegant i suggerent com ningú, i amb una veu i un frasejat únics. A partir d'ella n'hi ha hagut que han volgut i han pogut ser com ella i han arribat a ser grans artistes (Diana Krall, Norah Jones), però abans d'ella ningú havia enfocat el jazz de la manera que ho va fer.

Però no sols va ser una gran vocalista, sinó que a més va ser una gran pianista, amb talent tant per al virtuosisme pianístic com per al subtil i difícil art de l'acompanyament de la veu. Poques notes i màxim resultat artístic. Ja s'intueix que no ha de ser senzill.

Ella ja no hi és, però sí les seves gravacions, que han estat remasteritzades i es troben en CD. La vida consisteix en disfrutar de les coses boniques que té i la música de Blossom Dearie n'és una. Proveu-ho.

I per acabar, deixo un parell de vídeos que he trobat al Youtube:

- El primer, de la seva època de joventut, en què interpreta "Surrey With the Fringe on Top" al piano, amb l'únic i mínim acompanyament de baix i bateria.

- I el segon, que em serveix per donar-li les gràcies pel que la seva música m'ha aportat i per dir-li adéu: How Do Say Auf Wiedersehn?

Com es fa per dir adéu? Crec que és el repte més difícil que la vida ens posa al davant.

Descansa en pau, Blossom. Al cel la teva música hi encaixarà d'allò més bé.

Mentider o somiatruites?

2009-02-09T07:45:00.004+01:00

Zapatero anuncia nuevas iniciativas contra el paro para no dejar a nadie "tirado en la cuneta".

Està bé, molt lloable. Falta saber amb quins recursos ho farà, si les empreses van tancant o despedint bona part del personal, si cada cop hi ha més atur i menys beneficis -amb els que pagar aquesta mena de despeses, des de la prestació de l'atur fins a la sanitat, l'educació o la cura del medi ambient- i si no hi ha alternatives que puguin ocupar a aquestes persones que s'han quedat fora del mercat laboral per la nefasta gestió que s'ha fet a tots nivells (bancs, constructores, govern/s) del boom de la construcció dels darrers 10 anys. I a sobre anem cremant els pocs recursos que ens queden per maniobrar: els 400 euros de república bananera amb els que va comprar uns quants vots en les eleccions del març de 2008, i les obres d'emergència per a ajuntaments, que allargaran la ficció uns quants mesos més, però que acabaran buidant la caixa i probablement els deixaran sense altres trucs que treure's de la màniga.

Francament, és molt preocupant estar en mans d'ineptes quan navegues pel mig de l'huracà, però em temo que això és el que tenim. I per acabar-ho d'adobar, les alternatives tampoc semblen -donem-les-hi el benefici del dubte- massa preparades per a arreglar-ho, almenys per la lluita de ganivets que exhibeixen en el tauló sobre el precipici.

I a Catalunya, amb els uns o els altres, sempre hi acabem sortint perdent més que la resta. No es veu llum al final del túnel. Sort que el Barça ens endolça l'agonia.

Finalment, aclaridor article de Francesc Marc-Álvaro, "Buenismo y totalitarismo" també a la Vanguardia.

Avui se m'ha acudit que...

2009-02-03T23:45:00.002+01:00

... n'hi ha que demanen alhora limitar el creixement i papers per a tothom.

I això com es menja?

La derrota de l'Armada Invencible

2009-01-29T16:38:00.003+01:00

Llegeixo al bloc de l'Enric Vila que Le Monde ha publicat un article sobre la crisi que s'acosta a l'estat espanyol titulat "La derrota de l'Armada Invencible". Llegir-lo fa tremolar del que presumiblement ens espera. La notícia original la trobareu aquí, i el comentari de l'Enric Vila, aquí. Al portal Noticias 24 Horas també se'n fan ressó. I aquesta mena de Mr. Bean que no fa riure, frívol i mentider que tenim per President del Govern, va fent gracietes i dient que la crisi és un estat d'ànim. Em sembla que encara em fa més por això darrer.

Això és nivell, home!

2009-01-26T19:17:00.006+01:00

Fa uns dies el ministre Miguel Sebastián ens donava la recepta per superar la crisi: segons la notícia apareguda per tota mena de mitjans de comunicació (agafem per exemple el que deia Europa Press, per fer-ho neutral), tan sols consumint 150 euros de més a l'any en productes espanyols, de la crisi ni rastre. Per la mateixa regla de tres, si prohibim totalment els productes estrangers, de manera que només en poguem comprar d'espanyols, cal suposar que aleshores nedarem en or, no?

Ministre Sebastián, amb aquesta mena de propostes penso que per al bé del país (millor dit, dels països, el seu i el meu) seria més convenient que es posés una boina, agafés un bastó i anés a cuidar cabres.

Van caient les caretes...

2009-01-21T23:24:00.001+01:00

Carod reivindica a Nova York els avantatges de no ser Estat

Haurà estat la democràcia només un moment concret de la història?

2009-01-06T11:48:00.001+01:00

Això és el que es preguntava Robert D. Kaplan en un assaig el desembre de 1997, que ara es pot consultar en obert a la web de The Atlantic Online, que portava per títol "Was democracy just a moment?" i que de fet és un dels capítols del seu llibre "The coming anarchy". Fa pensar.

Crua diagnosi de Catalunya

2009-01-06T10:59:00.003+01:00

Alfons Quintà, en l'edició d'avui del Diari de Girona, fa una crua diagnosi de Catalunya. Hi estic força d'acord i encara hi afegiria una altra gran plaga: l'esclavitzant llenguatge del políticament correcte. Volem tenir un discurs tan perfecte, tan inatacable moralment, tan generós i altruïsta -sobre el paper-, que la realitat ens desborda per totes bandes, incapaços de saber prioritzar què ens és més important i/o convenient, o saber diferenciar entre aliats, amics i enemics amb qui ocasionalment poguem compartir objectius comuns. No tenim política pròpia coherent envers Espanya, però tampoc tenim política exterior, de tipus cultural, que ens situï al món -entre els països capdavanters, s'entén-. No n'hi ha prou en obrir una seu de la Generalitat a la zona més cara de Nova York, notícia que vaig sentir a la ràdio el passat mes de desembre i que ha passat d'amagatotis pels mitjans de comunicació catalans -no així pels que ens volen mal, que se n'han fet sopes-.

En temes de medi ambient, sense entrar en els esperpèntics arbres de Nadal iluminats a pedals o les autopistes a 40 km/h, podem agafar el Ter com a exemple: el govern amb política més antitransvasista de tots ens l'ha literalment eixugat consolidant-lo com a principal font de l'abastament a l'àrea metropolitana de Barcelona , però això, és clar, no es podia ni dir. Encara sort que no han fet cas en tot als seus principals assessors, la Fundación Nueva Cultura del Agua, que en el llibre "Alternativas para la gestión del agua en Cataluña. Una visión desde la perspectiva de la nueva cultura del agua Antonio Estevan y Narcís Prat (coords.)" proposaven acabar-lo d'exprémer i treure'n 30 milions de m3 d'aigua addicionals cada any (pàg. 110). Cal recordar, ben alt i ben clar, que a data d'avui aquesta proposta mai ha estat desmentida ni reformulada per la FNCA, ni tan sols arran de l'evidència de la darrera sequera en la qual el Ter ja no tenia més aigua per donar, perquè s'havia transvasat ja la pràctica totalitat del cabal ecològic del riu.

Si els tabús ("Mot usat per a caracteritzar les diverses prohibicions màgiques d'un àmbit cultural determinat", segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana) són els que ens compliquen l'existència, trencar-los és el que ens hauria d'ajudar a resoldre molts dels problemes que els mateixos catalans ens hem creat.

Imprescindible vídeo sobre el patrimoni històric i cultural d'Iran

2009-01-04T10:56:00.002+01:00

Via una imatge penjada a Flickr, he accedit a un imprescindible vídeo sobre el patrimoni històric i cultural d'Iran. Encara que no entenguéssiu gens d'anglès, val la pena veure'l per l'espectacularitat en les recreacions infogràfiques dels monuments històrics.

Disturbis a Grècia

2008-12-25T23:46:00.003+01:00

Via el blog Coming Anarchy, he pogut accedir a un recent article de Robert D. Kaplan sobre els disturbis a Grècia, titulat Those greek riots, publicat a la revista The Atlantic. Kaplan, que coneix bé Grècia en haver-hi fet de corresponsal per a mitjans nordamericans en els anys 80, conclou que potser no cal analitzar tan sols aquests disturbis en clau interna grega, sinó que vista la situació que sembla acostar-se en el 2009 potser veurem situacions similars en d'altres països.

En un paràgraf de l'article, Kaplan esmenta els factors que creu que han fet aflorar aquest esclat de violència:

Youth unemployment is high throughout the European Union, but it is particularly high in Greece, hovering between 25 and 30 percent. With few job prospects, rampant poverty in the face of nouveau riche prosperity, a public university system in shambles, a bloated government sector in desperate need of an overhaul, and a weak, defensive conservative government with only a one-seat majority in parliament, it is a ripe period for protests (...)

Si li canviem el percentatge d'atur jove, que suposo que aquí serà una mica més baix, i canviem el govern conservador per un de progressista, el que es descriu no està tan allunyat de la situació actual a Catalunya.

Viurem situacions similars d'aquí a un temps en els nostres propis carrers? Sincerament, espero que no, però el caldo de cultiu l'anem cuinant de mica en mica.

Bon Nadal i bon 2009

2008-12-25T10:43:00.002+01:00

Aquest desembre ha estat una mica complicat i he tingut el bloc en un quasi-oblit, però aprofito per desitjar bon Nadal i que el 2009 sigui un any ple de salut i d'il·lusió per a tothom i econòmicament menys horrible del que ens auguren.

XXI Concurs de Fotografia Naturalista

2008-12-07T10:09:00.005+01:00

Abans d'ahir, dia 5 de desembre, es van lliurar els premis del XXI Concurs de Fotografia Naturalista de l'Associació de Naturalistes de Girona i en els que hi col·labora també l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista. Vaig tenir el privilegi de poder recollir el segon premi de la categoria Foto-denúncia per la imatge "Estrès innecessari", que podeu veure reproduïda aquí mateix.

La foto va ser feta el 4 de juliol de 2008 a Tenda (ciutat occitana del Departament dels Alps Marítims) i que va passar de mans italianes a franceses el 1947 a resultes de la derrota italiana en la segona guerra mundial. En uns escassos 61 anys, l'eficàcia francesa hi és patent: quasi ni rastre de l'italià i molt menys del dialecte local, el tendasc, segons sembla d'origen ligur però amb influències occitanes i molt semblant al mentonasc que es parla a Menton.

En qualsevol cas, passejant pel poble vaig veure una immensa peixera farcida de truites d'un restaurant i immediatament vaig pensar en fer la foto per enviar-la a aquest concurs i presentar-la dins de la categoria de Foto-denúncia. Sabia que la temàtica era original i que potser arreplegaria algun diploma, però no m'esperava tenir el segon premi, perquè d'agressions al medi ambient se'n solen presentar de més importants. Un dels membres del jurat em va comentar que havien valorat sobretot aquesta originalitat en la temàtica triada. La imatge de les truites atapeïdes i estressades dins de la peixera amb la figura dibuixada del cuiner somrient al darrera em va cridar l'atenció per les ganes d'exhibir aquesta evident manca de sensibilitat vers els pobres peixos. Suposo que deu ser la millor manera de tenir-los frescos, però fer-ne aquest espectacle ni tan sols em convidava a entrar al restaurant i a menjar-ne una, tot el contrari. Francament, digueu-me torrapipes, però ho trobo una mica atàvic.

Les dades tècniques de la fotografia són les següents:

Càmera: Panasonic DMC-FX5
Lloc i data: Tenda, Alps Marítims, 4 de juliol de 2008
Velocitat: 1/60 s
Diafragma: f2.8
Compensació exposició: -2/3
Sensibilitat: ISO 100

Esmentar també que a prop de Tenda hi ha la Vall de les Meravelles, una vall situada a més de 2000 metres d'alçada al costat del Mont Bégo on s'han trobat un munt d'interessants i sorprenents gravats a les roques de la zona corresponents a l'Edat del Bronze. En tractar-se d'un autèntic i únic museu a l'aire lliure, a aquesta vall només s'hi pot accedir a peu després de caminades d'entre 3 i 4 hores -tot just per arribar-hi!- i amb guia, o bé contractant costosos serveis 4x4 oficials. A Tenda hi ha un modern Museu de les Meravelles a través del qual podeu copsar el que s'ha trobat a la vall i quina és la interpretació que a data d'avui en fan els científics.

I per acabar, la notícia del Diari de Girona d'avui, en la qual es fa esment de la relació completa dels guanyadors dels premis en les diverses categories i on es reprodueix la fotografia guanyadora d'aquesta edició en la categoria general, "Timidez campestre", de Roberto González Luis. També esmentar la col·leció de premis -quatre, si no vaig errat- que en les diverses categories ha guanyat en Marçal Molas, membre de l'Ateneu, gran naturalista i fotògraf i actual editor d'El Xot, el butlletí de l'entitat.

I'm just dreaming

2008-12-04T00:31:00.008+01:00

L'altre dia endreçant CDs em va caure a les mans un d'aquells àlbums ple de bona música i que, pels motius que siguin, havia quedat en una mena de semi-oblit. Es tracta d'un disc d'homenatge a un prolífic cantautor anomenat Fred Eaglesmith, tota una figura de culte per als més introduïts en els cercles de la música country. Originari del sud del Canadà, les seves cançons inclouen de manera ben poètica tota mena de referències a les icones de la vida rural del mig oest, com els camps de cereals, els trens, les carreteres, la beguda i, és clar, les relacions entre persones, en especial les de parella. Qui vulgui entretenir-se a descobrir-lo, i fins i tot a tocar alguna de les seves peces, pot començar per visitar aquesta web en la que hi ha les lletres i els acords de 122 de les seves cançons.

Avui volia dedicar una estoneta a comentar una de les seves més belles cançons, una peça anomenada "I'm just dreaming" (Tan sols estic somniant):

En ella, un cowboy que manté un affaire amb una dona rica i casada se n'enamora i no se'n sap avenir que ella vulgui tallar la relació. La cançó comença recreant aquell moment de dubte il·lusori en què la persona que té el desig de l'altra que l'ha rebutjat pensa que, potser si la truca, per una vegada les coses seran diferents. Sentirà la seva veu i potser la lograrà calmar i potser fins i tot ella li demanarà que la vagi a buscar per anar a fer una volta:

Maybe I should call her up, and even if she laughs at me
At least I would get to hear her voice
Maybe I could calm her down, and she’d ask me to come around
And pick her up, and take her out someplace

Però la lucidesa torna i de sobte té clar que està somniant:

But I’m just dreaming

El raonament correcte, tota l'evidència empírica, assenyalen en la mateixa direcció:

She says she’s had enough, of cowboy boots and pickup trucks
Enough of checkered shirts and dark blue eyes
Going back to being a rich man’s wife
And I’m just dreaming

Prou de botes de cowboy i de camionetes, prou de camises de quadres i d'ulls de color blau intens. Ella ha dedicit que se'n torna a fer d'esposa d'un home ric.

Més lucidesa:

Should have never took up with her
Should've never had a girl who didn’t know hay from straw

Mai s'hi havia d'haver embolicat, amb una noia que no sap diferenciar el gra de la palla.

Per uns segons torna a fer acte de presència l'espectre de la debilitat:

But when I fell into your eyes, it was like I found paradise
And I’d finally figured out where heaven was

És clar que mirar uns ulls com aquells era com estar al paradís i descobrir on era el Cel.

Després de tot, sembla prou clar que no queda altra opció que resignar-se. Però, i si tot i que va dir que mai més tornaria, un dia ho fes?

Every time there’s dust out on the road, I look up and I hope
That she’s coming back to me
Even though I already know, she’s gone for good, she told me so
I always think it just might be

L'esperança i la il·lusió, són els motors de la vida, fins i tot quan allò que un espera o desitja és remot o, fins i tot, impossible.

Brillants Villatoro i JP Quiñonero sobre Bombai

2008-11-29T10:38:00.009+01:00

En els seus Trossos de l'Avui d'avui, Vicenç Villatoro subratlla el que, al meu entendre, és el punt clau de tot plegat. No són només quatre bàrbars fanàtics amb gust per la sang, sinó tota una sèrie de gent molt ben organitzada i finançada que ens estan fent una esmena a la totalitat a Occident. La llibertat, democràcia, tolerància i progrés són l'antítesi del model que preconitzen, on no hi ha res d'això i on, a més, la dona és absolutament menystinguda i maltractada, per posar un exemple clar i conegut per tothom. Només cal recordar els assassinats de dones amb un tret a la nuca pels talibans en aquell camp de futbol de l'Afganistan, pagat amb diners d'ajudes occidentals i que els talibans van convertir en el macabre coliseu de les seves paranoiques matances. No entenc la fascinació que bona part de les nostres esquerres tenen per aquesta gent, quan resulta que la seva pràctica diària és antagònica amb el suposat ideari d'esquerres. Si tot ve de què els integristes musulmans són antiamericans ferotges, aleshores, aquestes esquerres també haurien de revisar alguna cosa.

En fi, anem a Villatoro:

La guerra que fan els jihadistes no és entre Estats i territoris, sinó entre visions del món. És una guerra contra els valors de la modernitat occidental, en nom de la religió i d'una visió del món en què política, religió i coneixement són una mateixa cosa. La modernitat ha convertit el món en un espai permeable, on la gent es mou i entra en contacte. El jihadisme opta per un món impermeable. Els valors de la civilització occidental li repugnen. Però sobretot el que l'inquieta és que aquests valors contaminin les societats musulmanes. Per tant, es tracta de tornar a un món impermeable, en què la gent no es pugui moure. Per això, el turisme resulta odiós per als jihadistes: perquè a parer seu és un dels instruments a través dels quals Occident contamina el món islàmic amb els seus valors.

JP Quiñonero, a Una temporada en el infierno, diu en la seva entrada "Bombay y las guerras por venir":

Las matanzas de Bombay iluminan pavorosamente nuevos rostros de otras guerras de religión: islamistas musulmanes contra hindúes, integristas hindúes contra musulmanes, unos y otros contra las minorías cristianas -indefensas, víctimas de unos y otros, ante la indiferencia de los agnósticos occidentales- en el subcontinente indio, extremo oriente y oriente medio.

Hay quienes piensan que el siglo XXI estará dominado por las ensangrentadas guerras de religión islámicas, hindúes.

De fet, qui hagi llegit a Robert D. Kaplan a "The coming anarchy" i sobretot a "The Ends of the Earth: A journey to the Frontiers of Anarchy" i a "Soldiers of God: With Islamic Warriors in Afghanistan and Pakistan" ja tindrà ben present que Afghanistan és un vesper, ja que les diferents tribus o ètnies (no sabria triar la paraula més adequada en aquest moment) porten segles i segles de guerra de guerrilles, entre elles i amb els de fora. També tindrà present la importància de poder controlar la pau social en aquella zona, especialment al Pakistan, país que, com l'Índia, té la bomba atòmica. Al tanto, no sigui que d'aquí a algun temps s'hi facin bolets dels verinosos de veritat.

La defensa de la cultura occitana des d'Itàlia

2008-11-28T21:45:00.006+01:00

Tinc la percepció que a França la cosa occitana està una mica anèmica, i això que és el país que conté la major part del seu territori. En canvi, primer per l'experiència d'aquest estiu a les Valadas Occitanas del Piemont, on vam poder veure i sentir a persones parlant en occità com a llengua comuna i habitual en la zona, i ara pel que he trobat a la web, diria que la defensa de la cultura occitana té molta més vitalitat a Itàlia.

Visiteu sinó la pàgina web de la Chambra d'Òc, amb una àmplia informació de la regió de les Valadas Occitanas i de de tota mena d'activitats lligades a la cultura occitana que s'hi desenvolupen. Per exemple, el 6 de desembre es celebrarà una Jornada Cultural a Coni (Cuneo en italià) on es presentaran dos llibres, un d'una japonesa que ha fet un viatge per la zona i ha descobert Occitània, i l'altre d'un català, Enric Larreula, titulat "Mal di lingua", "Dolor de llengua" en versió original. També s'inaugurarà una exposició de fotos del viatge a peu fet aquests darrers mesos per uns quants excursionistes entusiastes, de Vinai a Vielha, que ha estat recollit per una de les viatgeres, la cantant Manuela Almonte, al bloc In camino in Occitania.

Per qui estigui encuriosit en saber l'abast del territori d'Occitània (lo territori ente se parla la lenga d'òc), que cliqui aquí.

És bonic copsar, de tant en tant, espurnes d'esperança per a les coses valuoses d'aquest món.

Aquesta sí que és bona

2008-11-28T20:13:00.003+01:00

Ja no goso comentar res by myself. Millor que llegiu l'article de Xavier Bosch a l'Avui d'avui titulat "I ara, un Ministerio de Deportes".

I també el d'Esther Vera al mateix diari, titulat "Petites anomalies".

S'ho han de fer mirar

2008-11-27T23:32:00.004+01:00

Nou atemptat sagnant i indiscriminat dels islamistes radicals contra civils innocents. "Terror a Bombai", titula l'Avui d'avui. Aquest islamisme enfollit i salvatge és l'única causa avui en dia que sense un front de guerra obert causa matances d'aquesta mena, en el que compta és endur-se pel davant quanta més gent millor. No hem vist un jueu estavellar-se amb un avió a La Meca quan la mesquita és plena a vessar de gent, ni a cristians immolar-se amb bombes en autobusos en les ciutats musulmanes.

Crec que els musulmans s'ho han de fer mirar, pel bé de tots, d'ells i nostre. Principalment s'ho han de fer mirar els radicals, perquè el desig de destrucció no és cap forma de civilització i la Humanitat només és viable si s'ampara en aquest concepte. Però em sembla que també s'ho han de fer mirar els moderats, els silenciosos. Seu és el deure d'enfrontar-se als radicals, de contenir-los, aïllar-los i fer-los deixar la barbàrie, perquè qualsevol intent que vingui des dels jueus o des dels cristians serà percebut com una croada i segurament encara complicaria més les coses. Em preocupa aquest silenci, o millor dit, les escasses veus que ens arriben des del món musulmà condemnant aquesta manera de fer i em temo que no sigui que a molts ja els sembla bé. Si, per posar un cas, a Catalunya Terra Lliure tornés a matar, no tinc cap mena de dubte que una amplíssima majoria de catalans ho rebutjaríem frontalment i ho faríem visible. Per què no hi ha reaccions d'aquesta mena en el món de l'islam?

Avui he llegit un article d'opinió a El Punt signat per Ramon Sargatal i titulat "Un marroquí a Girona". En ell, l'articulista esmenta l'actuació d'un humorista marroquí a Girona. Ara que hi penso, és el primer cop que sento a parlar d'un humorista musulmà. Els nostres diguem que són cristians i en coneixem molts de jueus (els germans Marx, Woody Allen, Jerry Lewis, per exemple), però no me'n consta cap de musulmà, almenys de renom mundial. Que no riuen aquesta gent? Que no tenen sentit de l'humor? I si aquest detall fos part del problema?

Send in the clowns

2008-11-26T19:31:00.013+01:00

Des del Japó via Takashi Asano m'ha arribat un regal: una còpia del CD descatolgat de Blossom Dearie "1975: From the meticulous to the sublime", catalogat per alguns crítics com un dels millors de la seva carrera i adquirit en una botiga japonesa d'internet.

De tot el disc el que més m'ha impressionat ha estat la versió que fa de "Send in the clowns", de Stephen Sondheim, pertanyent al musical "A little night music", que alhora s'inspira en una obra de teatre d'Ingmar Bergman. Un lament, convertit en cançó, d'algú que descobreix una cosa transcendental com és l'autèntic amor amb 20 anys de retard. El personatge de l'obra, Desirée, s'enamora de l'home al que havia rebutjat en la seva joventut i ara aquest, malgrat un matrimoni gens reeixit, desestima la proposta. Devastador.

What a surprise.
Who could foresee
I'd come to feel about you
What you'd felt about me?
Why only now when i see
That you'd drifted away?
What a surprise.
What a cliché.

Isn't it rich?
Isn't it queer?
Losing my timing this late
In my career?
And where are the clowns?
Quick, send in the clowns.
Don't bother - they're here.

A internet no he trobat la versió de Blossom Dearie per a posar-li un enllaç aquí, però sí dues autèntiques perles a Youtube: primera, una sublim versió de Glenn Close, senzillament insuperable (Nota del 19/12/2008: l'han tret del Youtube però encara es pot veure aquí); i segona, una versió teatralitzada de Judi Dench, protagonista en les representacions a Londres del 1996 al Royal National Theatre, també memorable.

I ara, buscant la informació per a aquest post, collons!, descobreixo que el 2001 es va fer un musical de Sondheim a Barcelona titulat "Música per a una nit d'estiu", i que del 24 d'abril al 25 de maig d'enguany (en plena histèria per la sequera, amb bona part de la meva atenció centrada en combatre l'espoli del Ter) el Teatre Gaudí de Barcelona va programar l'espectacle "Sondheim". És clar que no coneixia res d'això, però em sap molt de greu no haver-ho pescat a temps i haver-m'ho perdut.

Send in the clowns....

Barrut

2008-11-24T07:42:00.001+01:00

Segons La Vanguardia d'ahir:

"Rodríguez Zapatero afirma, al ser preguntado por el próximo presidente estadounidense Barack Obama y por la presencia militar norteamericana en Iraq, que "los políticos pueden y deben cumplir sus promesas".

Com les de l'Estatut i altres que ha fet a Catalunya, suposo.

(Les negretes són meves)

Entrevista amb Joan Sales!!!

2008-11-20T18:42:00.003+01:00

Via blog de JP Quiñonero, en una entrada titulada "Rodoreda forever", em trobo avui que al número 50 de Paper de Vidre, corresponent al 18/11/2008, recuperen una entrevista a Joan Sales feta per Mercè Ibarz l'any 1980, tres anys abans de la mort del genial escriptor. Imprescindible.

Més sobre els horrors de la reraguarda

2008-11-20T07:46:00.003+01:00

A l'Avui d'avui, Ramon Tremosa publica un article titulat "Topografia de la memòria: Debat i reflexió sobre fets sagnants del nostre passat" on, parlant del documental que avui emetrà TV3 titulat "Topografia de la memòria", cita el llibre de Joan Albertí i també "Incerta glòria" de Joan Sales, dient:

(...) no hi ha cap referència als doblement perseguits a casa nostra: durant la guerra per ser negres catòlics i després de la guerra per ser rojos separatistes; els que, segons Joan Sales, autor de la gran novel·la catalana del segle XX Incerta glòria, "no es van ajupir mai als peus de la mentida".

Efectivament, són àmpliament coneguts els fets dramàtics que van succeir en fronts com el d'Aragó, o la brutalitat de l'exèrcit i règim franquistes, però aquestes altres atrocitats comeses sobre els catòlics catalanistes no ocupen un lloc similar en l'escala moral de la població. La República no va ser cap paradís, sinó que de la meitat en endavant, gràcies als extrems que es van anar reforçant i es van anar imposant als moderats, va esdevenir un tipus particular d'infern per a moltíssima gent innocent del nostre país.

Horrors de la reraguarda

2008-11-19T23:17:00.005+01:00

Avui he parlat amb els pares de l'entrevista a La Vanguardia d'ahir a Jordi Albertí sobre els assassinats de capellans i monges a mans d'anarquistes. La mare m'ha tornat a explicar -jo no recordava tots els detalls i ha anat bé que ho fes- que un cosí de l'avi matern era capellà a Peralada i que el van matar i torturar els de la FAI. La seva mare va haver d'anar a identificar el cadàver i tan sols el va poder reconèixer per la roba que duia sota la sotana, de com desfigurada tenia la cara. La mare ho havia sentit explicar de petita alguna vegada a casa, encara que de manera molt reservada i discreta, i no va ser fins al cap de molt de temps que va anar muntant les peces del puzzle i va entendre el veritable significat d'aquell fet i el grau d'horror que suposava. I el pare m'ha explicat que un germà del seu cunyat, capellà a Terrassa, també va morir torturat a mans dels anarquistes. Sobta la impunitat amb la que es van poder cometre aquests cruels i bàrbars assassinats, uns assassinats que, a més, no resolien absolutament res perquè anaven dirigits contra a persones senzilles i humils que no havien fet res més que professar una fe. Senzillament brutal.

Aquella última nit de juliol la calor havia estat espantosa; la canícula es feia feixuga damunt Barcelona i jo no havia pogut dormir en tota la nit. Faltava poc per clarejar quan vaig sentir tres detonacions, curtes i seques, en aquell solar sense edificar que hi ha darrera mateix de la nostra torre. Tot just acabava d'ensopir-me a la meva butaca i em vaig sobresaltar. Vosaltres, al front, no vèieu els horrors de la reraguarda i més valia; a Barcelona, totes aquelles nits, sentíem trets de pistola d'aquí d'allà; però encara no n'havia sentit mai tan a la vora de casa. Vaig sortir; faltava poc per les quatre i no hi havia més que una claredat molt vaga cap a la banda del port.

Era molt vell, amb la sotana verdosa de tan gastada, molt apedaçada i sargida. Tenia els ulls i la boca molt oberts. Esglaiada, vaig fer un xiscle i vaig cridar la minyona. Va baixar morta de son en camisa de dormir; també van acudir alguns veïns, que havien sentit les tres pistoletades i el meu xiscle. A les sis arribà per fi el jutge de guàrdia (...) "En trobem cada matinada -digué el jutge-; més o menys segons els dies, però molts." "¿I què es fa per deturar aquesta carnisseria?" "El que es pot -respongué-, és a dir, quasi res, senyora; no s'hi pot fer res de moment, les autoritats estan desbordades." "¿Qui deu ser?", vaig dir jo. "Algun pobre rector de poble -digué el jutge-; en té tot l'aspecte. Hi ha patrulles volants d'incontrolats que van pels pobles a incendiar les esglésies i assassinar els rectors; sovint, per això últim, els porten a Barcelona... En descobrim cada matinada", repetí.

Una setmana després em vaig trobar, de la manera més inesperada, en una missa clandestina.

Fragment d'"Incerta glòria", Joan Sales

Aigua, Natura i Parcs a la Costa Brava

2008-11-19T19:02:00.007+01:00

L'Albert Ruhí, als seus Fulls de Camp, en dóna l'enllaç a la pàgina del Diari de Girona on surt publicat l'article, que és aquesta, però jo aprofito el bloc per copiar-lo sencer.

Aigua, Natura i Parcs a la Costa Brava
Albert Ruhí i Lluís Sala. Biòlegs i membres de l’Observatori del Ter de l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona.

Al llarg de les últimes dècades, alguns indrets litorals de la nostra demarcació s’han anat protegint amb figures diverses i els espais més rellevants fins i tot han estat elevats a categoria de Parc Natural, com el dels Aiguamolls de l’Alt Empordà (1983) o el del Cap de Creus (1998); de Paratge Natural d’Interès Nacional, com el de Pinya de Rosa (2006); o d’Àrea Protegida, com les Illes Medes (1983). Això no ens hauria d’estranyar massa: el nostre país, situat a una riba del Mediterrani, àrea que ha estat definida com un dels 25 “punts calents de la biodiversitat” a nivell planetari: http://www.biodiversityhotspots.org)-, és molt heterogeni quant a clima i paisatge i divers en fauna i flora. I si ens centrem a les comarques gironines, probablement cap altra regió de la Península té tanta riquesa biològica en tan poc espai, ni passa en tan pocs quilòmetres dels estatges alpins dels Pirineus axials fins a les planes inundables de l’Empordà. Però malauradament, els valors naturals i paisatgístics no s’han conservat de la mateixa manera arreu.

Hem encetat l’article enarborant alguns dels espais naturals protegits, precisament perquè destaquen enmig de tanta penyora que s’ha anat perdent pel camí. Vivim en un Principat que té el 39% del primer quilòmetre de costa urbanitzat, i que allà on no ho és, és degut principalment al fet que el terreny és difícil d’urbanitzar; que malgrat la protecció atorgada per la Generalitat a 24.000 ha de terrenys costaners que estaven sentenciats a ésser urbanitzats, els plans urbanístics dels municipis del litoral sumaran més de 100.000 habitatges durant els propers anys, que cal afegir als que ja hi havia previstos i pendents d’executar; i on fins i tot el sector turístic parla de saturació al litoral i d’incompatibilitat d’aquesta saturació amb els atractius que, paradoxalment, són l’esquer del turisme a la Costa Brava (Exceltur, 2005).

Ara que vénen temps de crisi i que la frenètica activitat constructora afluixa, potser seria convenient que reflexionéssim sobre allò que ha passat en aquests darrers anys a les nostres comarques, i que podríem resumir en una pèrdua creixent d’espais naturals, en la fragmentació dels restants i en una banalització intensa de gran part del territori. Com a societat hem volgut que a tot arreu hi hagués de tot, sense adonar-nos que aquest model que sembla no tenir aturador (p.ex., Pla Director Territorial de l’Empordà), segurament acabarà comportant la mort de la gallina dels ous d’or... ha estat manca d’ètica, doncs, o potser d’intel•ligència, el que ens ha dut a actuar sense pensar massa en l’endemà?

Aldo Leopold va escriure que la conservació és l’estat d’harmonia entre l’home i el territori. Però perquè pugui haver-hi harmonia hi ha d’haver una evolució pausada i ordenada, que és l’antítesi de l’onada transformadora desbocada que ha viscut el nostre país des dels anys 60. És en aquest context que creiem necessari un canvi de paradigma i per això ens congratulem per la futura declaració del Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter. Un Parc que volem sencer, sense retallades i que garanteixi la protecció d’uns espais que, malgrat tenir valors igualment singulars, fins ara han romàs desprotegits o simplement han estat adornats amb la breu i feble "pàtina" d’Espais d’Interès Natural (EIN). És molt positiu que la plana del Baix Empordà, amb els seus aiguamolls costaners, els estanys dessecats que de tant en tant ens fan memòria dels seus antics dominis, les tan estètiques closes, els idiosincràtics arrossars i les oblidades dunes, gaudeixi també d’unes figures de protecció per als seus indrets emblemàtics. És, de fet, un acte de desgreuge, que beneficiarà no només les plantes o els animals, sinó els ecosistemes en sentit ampli i, sobretot, la població, els recursos econòmics d’un nou model de turisme i, esperem-ho, també el riu Ter.

Des de temps immemorials, el riu Ter ha vertebrat aquest valuós territori, l’ha fertilitzat i ha escampat la vida pels seus vorals. Actualment es troba afectat per un sagnant transvasament cap a l’àrea metropolitana de Barcelona, que s’emporta un percentatge molt significatiu dels seus cabals i que magnifica els problemes de contaminació provocats pels abocaments que el riu rep. Per a aquest territori la figura de Parc Natural hauria de servir també per avançar ràpidament cap a una reducció del transvasament d’aigua a Barcelona i cap a l’assoliment d’un bon estat ecològic per al propi riu Ter, tal com obliga la Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea, de propera entrada en vigor. És per aquestes raons que l’Ateneu s’ha adherit recentment al manifest “Per un Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter sense retallades”, que reitera el compromís amb aquest espai natural i que el desitja complet, amb tot l’àmbit proposat. Un Parc que exclogui les zones de plana com els arrossars de Pals esdevé un parc fragmentat i incomplet des del punt de vista biològic, que a més a més podria suposar un increment futur de la urbanització en indrets cabdals de conservar.

Tal com exposarem a la taula rodona “desenvolupament sostenible: la Costa Brava com a exemple?”, emmarcada en l’exposició “Reptes del segle XXI” que ha organitzat els Amics de la UNESCO de Girona i prevista per a dimecres 19 a les 20h a l’Aula Magna de la Casa de Cultura, esperem que l’opció finalment escollida sigui la que garanteixi millor el respecte al nostre territori. Si hi ha d’haver alguna modificació als límits que proposa el projecte que siguin per ampliar-ne la superfície protegida i no pas per retallar-la i esperem, així mateix, que ben aviat sigui una realitat aquest nou Parc Natural a les comarques gironines!

La incerta glòria de l'oblit

2008-11-19T00:06:00.008+01:00

La Vanguardia d'ahir 18 de novembre de 2008 publicava a La Contra una entrevista amb el cassanenc Jordi Albertí, presentat com a escriptor i investigador de la persecució religiosa durant la Guerra Civil, cosa que documenta al llibre "La iglesia en llamas". Allò que explica, que quadra molt amb les vivències familiars i gaire gens amb la historiografia oficial del país -on sembla que tots els antifranquistes eren angelets-, és absolutament escruixidor. Són uns fets i unes vivències que, juntament amb d'altres de naturalesa similar, ens haurien de fer pensar en quin país vivim i quina mena de gent som. No són tan enrere en el temps com perquè no ens hi poguem sentir propers i com perquè poguem despreciar-les per aprendre'n lliçons morals de cara a la nostra societat. En canvi hem optat pel quasi oblit col·lectiu de fets com aquests.

També és simptomàtic que una de les millors obres de la literatura catalana de tots els temps, "Incerta glòria" de Joan Sales, no sigui un referent col·lectiu. És un llibre que destil·la Humanisme en cadascuna de les seves pàgines i que situa les vides i les relacions dels quatre personatges principals de la novel·la (en Juli Soleràs, en Lluís Brocà, la Trini Milmany i en Cruells) en el context de la Guerra Civil espanyola. Sales reflecteix admirablement el desori de la rereguarda, fortament castigada pels anarquistes i pels comunistes, que aprofiten el moment de desordre -i la feblesa i passivitat de Lluís Companys, tot sigui dit- per castigar els sectors catalanistes, catòlics i demòcrates, és a dir, el gruix del país en aquell moment. Joan Sales va escriure aquesta novel·la per lluitar contra la mentida negra (l'anarquisme) i contra la mentida roja (el comunisme) i per deixar testimoni dels fets i vivències que els morts no van poder explicar. La memòria d'un poble no és cosa genètica, és cosa cultural, i cal esmerçar-hi dedicació i perseverància per a conservar-la i transmetre-la. Joan Sales ho va saber explicar-ho amb tal bellesa i sentiment que va convertir un dels episodis més foscos de la història recent de Catalunya en una obra literària d'importància universal.

No he llegit "La iglesia en llamas", però el contingut de l'entrevista amb Jordi Albertí està en perfecta sintonia amb el que passa a aquesta obra mestra que porta per títol "Incerta glòria".

Llegim-ne un fragment del pròleg que porta per títol "Confessió de l'autor":

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d'incerta glòria d'un dia d'abril...

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.

Joan Sales

Memòries de La Diligència

2008-11-11T21:28:00.012+01:00

Ara que han passat 3 anys i mig, i que segurament ningú ja se'n recordarà massa del programa com perquè molesti aquesta entrada al blog, he passat a mp3 l'especial de 2 hores que va marcar el final de la temporada 2004-2005 de La Diligència i també el final del programa com a tal. Van ser dues temporades inoblidables per en Jesús Garcia i per mi a Ona Música (2003-2005), després de passar per Ràdio Banyoles, Ràdio Grup, Ràdio Costa Brava i Onagirona, i fent de manera continuada un programa de ràdio sobre música country des de 1991, excepte en el període 2000-2003, quan vaig col·laborar amb els amics d'"18 Wheels", aleshores a Ràdio Salt i actualment a Ràdio Platja d'Aro.

El primer programa, el de Ràdio Banyoles, es deia "Carretera i Manta" i ja des de l'etapa de Ràdio Costa Brava, el 1996, va passar a dir-se "La Diligència" fins a aquest darrer programa que podeu escoltar gràcies a aquests dos fitxers mp3.

- La Diligència, Ona Música - Programa especial final temporada 2004-2005, part 1

- La Diligència, Ona Música - Programa especial final temporada 2004-2005, part 2

Trobareu la llista de cançons d'aquest programa i de la resta de la temporada clickant aquí.

Base de dades de biodiversitat del Gironès

2008-11-07T23:33:00.006+01:00

Ahir, a la seu del Consell Comarcal del Gironès, vam presentar en públic la Base de Dades de Biodiversitat del Gironès, que és la materialització d'una idea, llargament treballada, dels companys de la Comissió de Natura de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona, en concret de l'Aleix Comas, Ponç Feliu, Josep Rost i Albert Ruhí. Aquesta idea ha pogut ser materialitzada finalment gràcies a uns ajuts del propi Consell Comarcal del Gironès i de la Diputació de Girona i gràcies també als coneixements i l'habilitat en la programació de Joan Carles Gimisó.

Aquesta base de dades permet recollir totes les observacions de natura que es facin a la comarca -i que els observadors vulguin o puguin entrar-hi, naturalment-, de manera que després puguin ser recuperades de manera ordenada a través de cerces temàtiques, ja sigui per tàxon, per indret, per data, pel nom de l'observador o per qualsevol dels camps d'informació que conformen la base de dades. Gràcies a una aplicació de Google Maps, si l'usuari ho desitja, també pot veure els resultats de les seves cerques sobre el mapa base de la comarca, amb el grau de resolució que desitgi. En el futur, a més, està previst enllaçar-hi la base de dades de fotos de natura de la web de l'Ateneu, de manera que al final existirà una única base que agruparà tota la informació disponible i donarà uns resultats més complets en les cerques que s'hi realitzin.

La Base de Dades de Biodiversitat del Gironès és una evolució natural del NotNat, el noticiari naturalista que en Ponç Feliu i altres col·laboradors altruïstes van iniciar fa onze anys i escaig, les observacions del qual hi són entrades íntegrament. Aquesta base de dades és de lliure i gratuït accés per a tothom, i tothom que ho desitgi pot aportar-hi informació. Quanta més n'hi hagi, més acurada serà la resposta que s'obtindrà, cosa que serà fonamental per a estudis científics i/o estudis d'impacte ambiental. Una gran eina, sens dubte.

Tal com vaig dir en la presentació de l'acte, crec que la seva concepció i el seu desenvolupament reuneixen els principals trets definitoris de l'Ateneu com a entitat, que són: il·lusió, per idear i engegar nous projectes; constància, per a mantenir-los vius durant molts anys; imaginació, per a millorar-los; i un que em vaig deixar d'esmentar, però que és també fonamental i definitori de la casa: generositat, per compartir-los amb la societat de manera desinteressada.

És tot un honor compartir projectes, vivències, estones i emocions amb gent generosa i amb talent com la que tenim a l'Ateneu i així ho vull fer saber.

La vexació d'Occitània

2008-11-04T23:27:00.008+01:00

La vexació d'Occitània per part de l'estat francès es pot observar passejant per les seves vil·les i ciutats. D'entre les moltes vegades que hi he estat, només una vegada he sentit l'occità al carrer i va ser aquest mes d'octubre a Pesenàs (Pézenas), quan dues senyores ja grans parlaven entre elles en el mercat del dissabte d'aquesta vil·la. Com a testimoni espectral de l'actual presència de la llengua occitana en el que eren els seus dominis naturals ja només en queden algunes plaques d'alguns dels carrers d'algunes de les poblacions, a més d'algun comerç escadusser que en manté algun mot en els seus rètols i tendals, qui sap si si per convicció o per recrear una identitat perduda, apreciada pel turista però del tot fictícia.

El nom oficial dels carrers és, lògicament, el francès i sovint no té res a veure amb el nom tradicional de l'indret. Sembla que no n'hi hagut prou amb el genocidi cultural, sinó que l'estat francès ha hagut de burxar en la ferida: ni tan sols la traducció al francès del nom original ha estat acceptable, sinó que l'han hagut de canviar, deixant-t'hi, això sí, el nom original per a l'exotisme turístic i perquè ningú no pugui oblidar qui té la paella pel mànec. És clar que seria pitjor que ni tan sols hi haguessin els noms originals, però aquesta dualitat també traspua una crueltat institucional del fort vers el feble, una moral de vencedor que s'imposa al derrotat. Si l'estat francès volia tenir un detall amb els occitans, el que havia de fer era treure el rètol francès i respectar el nom tradicional dels carrers, no pas penjar-hi el rètol occità, totalment inútil a efectes oficials, i amb una finalitat purament decorativa, com si es tractés dels llums de Nadal.

Occitània, per què et deixes fer això? Desperta!

Plaques de carrers a Besièrs, al Departament de l'Erau (Hérault), Lengadòc-Rosselhon

Plaques de carrers a Millau, al Departament de l'Avairon (Aveyron), Miègjorn-Pirenèus

Veure-hi enmig de la boira

2008-10-30T22:56:00.006+01:00

Metafòricament parlant, algunes persones saben veure-hi enmig de la boira, és a dir, saben extreure l'essència última d'uns fets dispersos, caòtics, sovint contradictoris i salpebrats per un dens soroll de fons. Una d'aquestes persones és l'Enric Vila, que, com diu un bon company, és un autèntic mèdium de la situació política actual i de les relacions entre Catalunya i Espanya. Ha llegit molt, ha escrit molt, ha parlat amb molta gent, ha aprofondit en la història recent de Catalunya i, molt important, no té una teoria preconcebuda que imposar, sinó que deixa que els fets parlin per si sols.

En una entrada recent al seu bloc, titulada "Diari telegràfic (Parlant d'Espanya)", explora un nou punt de vista -i mira que costa dir-hi coses noves!- sobre aquesta qüestió:

"També surt el tema d'Espanya (.....). Em trec de la màniga una nova teoria: el problema d’Espanya és que cada dia hi ha més espanyols i menys castellans. Amb un castellà s’hi pot parlar, amb un espanyol és impossible. Un espanyol és un fanfarró per definició perquè Espanya és la coartada de tots els pobles vexats de la península, començant pel castellà. Els catalans som un poble derrotat però com a mínim no dissimulem. El cas dels castellans clama el cel: són un poble que ha perdut el tren de la història per pura vanitat; els castellans fa cinc segles que utilitzen Espanya per dissimular que uns reis estrangers els van sotmetre i els van convertir en el braç armat d’un Estat absurd i destructor. Castella històricament no és res, no és pertany, és un poble de soldats a sou. En el fons de l’anticatalanisme només hi ha enveja, l’enveja del venut que no pot sofrir que el veí, sent igual de desgraciat, no es vengui com ell."

Penso que té molta part de raó. De què haurien de venir aquestes formes de "grandullón abusananos" que molts espanyols tenen vers els catalans, govern inclòs, si no fos per un malestar psicològic permanent, potser coronat per un cert sentiment d'inferioritat? Que l'abús i el maltractament continuïn a hores d'ara, amb la força que els donen la demografia, els vots i el poder polític i econòmic que hi ha actualment a Madrid és símptoma d'alguna cosa, i probablement no pas gaire recomanable.

Més sobre economia

2008-10-30T22:01:00.006+01:00

Ramon Tremosa ha publicat a l'Avui d'avui un esclaridor article titulat "Pla de rescat del totxo? Les mesures del govern contra la crisi" on escriu:

"Fins ara les mesures del govern ZP semblen encaminades a protegir les empreses constructores. Per què cal transformar habitatge lliure en protecció oficial: per evitar la caiguda dels preus del sector? Mantenir els preus dels pisos artificialment alts a base de subsidis és regressiu, ja que beneficia els constructors enfront dels compradors. Això és d'esquerres? El pla de rescat del govern central sembla un pla encobert, via sector bancari, de salvació dels grans constructors espanyols (.....) I per això ara cal rescatar el "millor sistema financer del món": bancs i caixes estan comprant massivament habitatges a les constructores per evitar-ne la fallida (el Banc de Santander reconeix que ja s'hi ha gastat enguany 2.700 M€). El col·lapse del totxo redueix el crèdit a tota l'economia i enguany és el pla de rescat del totxo el que passa per davant del nou finançament català; i la Generalitat, un any més, a endeutar-se i a hipotecar els nostres fills. Conseller Castells: per què no va concretar el nou finançament quan tot anava bé?"

Amb cada escrit que publiquen els entesos en economia n'hi ha per esgarrifar-se més i més. L'actuació del govern és frívola i irresponsable -dos adjectius que segurament acompanyaran a Zapatero per sempre més si no hi posa remei aviat- i perjudicarà majoritàriament als ciutadans de menor renda, en dilapidar amb ajuts a la banca els recursos que podrien servir per paliar els efectes de la crisi entre els sectors més desfavorits, o bé per reactivar l'economia. Vaja, com diu en Tremosa, autèntica política d'esquerres. I acaba l'article dient: "I com Aznar, a ZP la segona legislatura l'està empitjorant i no pas millorant", curiosament en la mateixa línia del que vaig escriure en aquest bloc en l'entrada de l'11 d'octubre de 2008.

Acabaré amb una anècdota: el setembre de 2004, mig any després l'arribada de Zapatero al poder, vaig coincidir amb un col·lega de León en un congrés internacional. Recordo haver-li preguntat per Zapatero, exactament amb les paraules "Es sólo talante o hay algo más?". Em va contestar deixant anar una rialleta entre irònica i sarcàstica, dient "Sólo talante, ya lo verás". Paraules profètiques, sens dubte.

Pensions fins al 2029

2008-10-24T18:54:00.002+02:00

Això és el que diu la notícia que he llegit a l'Avui d'avui i també he sentit a la ràdio. O sigui, que segons aquest govern que no ha enganyat a ningú en tots aquests anys, ara que estem en una crisi com cap des del 1929, precisament ara les previsions informen que allò del 2005 estava mal calculat i que en realitat no és que estiguin garantides fins el 2020, sinó fins el 2029. Au home!

A partir d'avui, a estalviar un xic més, qui pugui i mentre es pugui.

Més sobre un dels temes del moment

2008-10-24T18:35:00.002+02:00

"España, Zapatero y el ridículo" al blog "Una temporada en el infierno", de JP Quiñonero.

Sembla que hi ha força veus coincidents al respecte de l'actuació dels que tenen el timó del país. Allà a fora no tots són com els catalans, que ens ho deixem fer tot i ens deixem dir de tot. Alguns s'hi tornen, com és normal.

Coincidències

2008-10-20T21:41:00.002+02:00

Veig que reputats cronistes com en Vicent Partal utilitzen els mateixos adjectius que jo per descriure les mateixes coses. Llegiu-ho. El seu escrit es titula, precisament, "Zapatero és un frívol irresponsable".

La transformació silenciosa

2008-10-20T07:49:00.005+02:00

L'Albert Ruhí, als seus Full de camp, ja ha reproduït l'article que el dissabte 18 d'octubre de 2008 ens va publicar El Punt als companys de la Comissió de Natura de l'Ateneu sobre la proliferació d'espècies invasores, de manera que m'estalvia feina i espai. Si teniu interès en saber d'aquest tema, llegiu-lo aquí.

La vida antiga

2008-10-18T11:06:00.003+02:00

Així es titula un article de Joan Francesc Mira a l'Avui d'avui. A banda d'explicar que a la Fundació Josep Pla de Palafrugell hi ha una exposició que val molt la pena de veure, titulada "Pla, l'Hermós i companyia", aprofita per reflexionar sobre la vida antiga i la seva contraposició amb la vida moderna, i com aquests homenots amb qui Pla va conviure i va descriure, com l'Hermós mateix, eren segurament dels darrers representants d'una estirp que s'extingia.

Aquests homes antics eren, segons reprodueix l'article, "delicats i ferotges (i) feien una vida antiga, plena de calma [...]". Eren homes que vivien en un temps que ara no és ja el nostre temps: vivien en un temps lent, no governat pel rellotge, pels minuts mesurats, per la pressa. Podien xerrar o cantar hores i hores (que no eren tampoc hores nostres, de seixanta minuts), podien fer dinars inacabables, sabien el temps del sol, no el del cronòmetre."

És un tema de gran actualitat, encara que no ho sembli. Ara, en temps de crisi econòmica, de desorientació política i social, el miratge de la vida moderna, totalment resolta, sembla fondre's momentàniament i només veiem sorra i desert. Com encaraven la vida aquestes persones que tenien molt menys del que tenim ara nosaltres, amb un altre tarannà i un altre ritme, ens pot ajudar a fer conviure millor amb les vaques magres. M'agrada com Pla explicava que eren "encara homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l'acció: tenien l'enginy a la mà".

També estaven una mica sonats, és clar. En el llibre "Josep Pla: El temps, la gent i el paisatge", el seu autor Eliseu Carbonell esmenta que, segons devia explicar Pla, "L'Hermós afirmava que una nit havia vist sortir la lluna amb uns minuts de retard". Ja fa uns anys que vaig comprar i llegir aquest llibre i crec que ho vaig fer només de veure aquesta memorable frase.

Sempre que he llegit coses de L'Hermós he recordat un amic que tenia l'avi Enric, en Quimet d'Hostalric. Ara m'adono que, encara que fos de petit i molt breument, vaig poder conèixer un d'aquests homes antics, sense saber que en pocs anys desapareixerien.

Blossom Dearie

2008-10-17T21:18:00.010+02:00

He quedat atrapat per la música de Blossom Dearie. No recordo exactament com vaig ensopegar amb aquesta artista i com va anar que escoltés la seva música, tot i que diria que va ser entretenint-me algun dia a la web d'Amazon. Vaig decidir tastar-la amb més profunditat i vaig demanar un disc de compilació "Blossom Dearie Verve Jazz Masters 51", que ha resultat ser una autèntica joia. Comença amb una cançó anomenada "They say it's spring" que és gairebé hipnòtica. La seva estructura insinua un clímax que mai acaba d'arribar i et manté pendent de la seva evolució fins al final, mentre Blossom Dearie hi posa les notes justes amb el piano et xiuxiueja la melodia com si fos a cau d'orella. I si a això li afegim una lletra intel·ligent i poètica, com quan diu

Could it be spring those bells that I can hear ringing?
It may be spring, but when the robins stop singing
You're what I'm clinging to
Though they say it's spring, it's you

el resultat no pot ser cap altre que captivador, com és el cas. Si algú es vol atrevir a tocar-la, trobarà els acords i la lletra aquí.

Blossom Dearie va néixer a l'estat de Nova York el 1926, encara és viva i fins fa ben poc ha estat actuant i gravant, amb un darrer senzill del 2003. Gran pianista i cantant, el seu estil musical s'ha caracteritzat sempre per la sobrietat i l'elegància, amb una veu de noia joveneta que ha mantingut amb el pas del temps i que, lògicament, cada vegada vegada s'ha allunyat més i més de la seva edat real. Hi ha un vídeo al Youtube, gravat a meitat dels anys 80, quan devia tenir quasi 60 anys, on es pot comprovar tot això que he comentat, inclosa la seva mestria al piano. I un altre del qual no hi ha data, però on se la veu encara més gran, i en el qual interpreta "Winchester in apple blossom time", una cançó preciosa i on s'observa que ha mantingut l'elevat nivell interpretatiu fins a ben gran.

La primera gravació de Blossom Dearie per a Verve va ser l'any 1956, només un any després que aquest segell signés a l'aleshores ja gran estrella del jazz Ella Fitzgerald. La diferència d'estils entre l'expansiu i dinàmic d'Ella Fitzgerald i el minimalista i cristal·lí de Blossom Dearie no podia ser més diferent, però la qualitat i l'originalitat de la seva proposta l'han convertida, 50 anys després, en tot un clàssic i alhora un referent per a artistes contemporànies com Diana Krall o Norah Jones, que de ben segur la tenen entre les seves preferides.

Si voleu consultar tota la seva discografia, amb afinades valoracions de cadascuna de les gravacions, visiteu aquesta completíssima pàgina web dedicada a la gran, única i inimitable Blossom Dearie.

Llocs recomanats (3)

2008-10-16T21:21:00.007+02:00

Al sudest del Peloponès hi ha un lloc quasi perdut anomenat Methoni, a la regió de Messènia, amb una espectacular fortalesa veneciana situada estratègicament sobre unes roques que mig encerclen una badia natural. El lloc té una història que s'endinsa en les boires de l'antiguitat remota, ja que Homer l'esmenta com a Pedasos, una de les set ciutats que Agamemnon ofereix a Aquil·les per tal d'aplacar la seva ira.

Si aneu per aquesta zona, un lloc recomanable per a allotjar-se és l'Hotel Castello. Un hotel senzill, net i agradable en un lloc que, almenys en els primers dies de setembre, estava la mar de tranquil. Mai millor dit!

Sobre Companys i la dignitat del país

2008-10-16T08:11:00.003+02:00

No sé si ningú ho sap expressar, avui en dia, millor que l'Enric Vila. Llegiu el seu curt, però aclaridor article "Companys" en el seu Dietari a Destemps.

Llocs recomanats (2)

2008-10-14T21:33:00.015+02:00

Si aneu per Atenes, aquí teniu unes recomanacions que us poden ser d'interès.

En quant a restaurants, ens van agradar:

* Oineas, a Aisopou Street 9, Psyrrí: Cuina grega sofisticada, ambient exquisit i agradable. Vam tastar un excel·lent vi negre de la regió de Drama, a Macedònia, anomenat Amethystos (Celler Kostas Lazaridis), amb un cupatge de Cabernet, Merlot i una varietat autòctona anomenada Limnió.

* Paradosiaco, a Apollonos Street 4, Syntagma: Menjar grec tradicional, deliciós i preu molt raonable. Recomanat per la guia Rough Guides de Grècia.

* Nikitas, a Agion Anargiron 19, Psyrrí: Típica taverna grega, sense pretensions, però amb una molt bona relació qualitat preu. Recomanat per la guia Rough Guides de Grècia.

En quant a allotjament:

* Acropolis House: Situat a l'inici de la zona peatonal del barri de Plaka, té un preu raonable, un esmorzar correcte i un entorn tranquil, sobretot de nit, la qual cosa és molt d'agrair a Atenes. Un emplaçament ideal per visitar la zona històrica de la ciutat i, caminant una mica més, fins i tot a l'imprescindible Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

I per acabar, unes imatges, que estalvien moltes paraules:

El Parthenon i l'Erecteion: A "Les escales de llevant", Josep Pla va escriure una cosa així com "contemplant els monuments de l'Acròpolis d'Atenes un no pot evitar pensar si l'Humanitat no ha estat reculant des d'aleshores". No feu massa cas de les cometes, no és una cita textual.

I un parell del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes, per fer un tastet. A l'esquerra, l'entrada a l'edifici, en el centre un fresc minoic trobat a Akrotiri (Thera), i a la dreta una estàtua de bronze de Poseidon. No us podeu perdre la col·lecció d'art ciclàdic i minoic del 3er i 2on mil·lenis AC.

"Es muy cargante ser optimista profesional"

2008-10-11T09:31:00.004+02:00

Es pot afegir quelcom més?

La solució al misteri, en el primer paràgraf:

No lo citó por su nombre, pero tampoco hizo falta. Los ministros, ex ministros, diputados, jueces, periodistas y curiosos que abarrotaban anoche uno de los salones del Círculo de Bellas Artes de Madrid supieron de inmediato que el dardo lanzado por Felipe González tenía un único destinatario: José Luis Rodríguez Zapatero. El ex presidente del Gobierno, en una envenenada alusión al actual inquilino de La Moncoa, dijo que "es muy cargante lo de ser optimista profesional".

http://www.cotizalia.com/cache/2008/10/10/noticias_22_gonzalez_greenspan.html

Fins i tot Felipe González veu, i no se n'està de dir-ho en públic, que aquest home és un frívol i un mentider. Una mena de populista llatinoamericà, en versió europea i revestida de tarannà. Ja fa setmanes que he comentat a amics i familiars que em sembla que aquesta segona legislatura de Rodríguez Zapatero serà tan nefasta com la segona d'Aznar. Per diferents motius, sens dubte, però anem de camí cap al precipici. Ara que caldrien ments lúcides i compromeses per treure el carro del pedregar, ens trobem amb això. No és per ser gaire optimista, la veritat.

Articles lúcids a l'Avui d'avui

2008-10-09T07:40:00.006+02:00

Em llevo i mentre prenc el meu te amb llet de quasi cada matí faig una primera ullada a la premsa digital. Descobreixo tres articles que parlen clar i que mostren una gran lucidesa a l'Avui d'avui:

* La columna diària de Vicenç Villatoro, "Trossos", que avui fa una reflexió sobre cinema, realitat i opcions vitals. No es pot dir més en menys espai. Llegiu-lo aquí.

* L'article d'opinió de David González, "Apoteosi del transvestisme", on posa de manifest la creixent hipocresia en la que vivim instal·lats, sobretot a nivell polític.

* Un article a la secció de Diàleg signat per Josep Domingo Ferrer, Catedràtic de computació a la URV i Director de la Càtedra UNESCO de Privadesa de Dades, titulat "Menys diners, més valors". Tant blasmar aquí a Samuel Huntington pel que deia al seu llibre "El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial", i ara resulta que els punts que expliquen el declivi d'Occident es van complint fil per randa, a saber (copio literalment de l'article): "i) increment dels comportaments antisocials, tals com delinqüència, drogues i violència en general; ii) decadència de la família, amb increment de divorcis, d'embarassos adolescents i de famílies monoparentals; iii) declivi del voluntariat i de la confiança interpersonal que hi va associada; iv) afebliment de l'ètica del treball i augment del culte a la indulgència personal; v) compromís minvant amb l'esforç intel·lectual, manifestat en rendiments escolars més baixos". Les moltes crítiques rebudes anys enrere i l'automàtica desqualificació del personatge i del seu escrit, sense la més mínima reflexió objectiva, no serien potser per allò de l'ull, la palla i la biga?

Vénen temps de crisi, diuen, i fóra bo començar a enterrar el llenguatge políticament correcte, dir les coses pel seu nom, plantejar-les objectivament i centrar-nos en solucionar els problemes. Si no, no ens en sortirem. I a ningú li deu interessar no sortir-se'n, suposo. O si?

Menció especial al Concurs de Fotografia d'Ulyssus - Estiu 2008

2008-10-04T00:34:00.003+02:00

Acabo de rebre el missatge de la Llibreria Ulyssus que s'ha escollit la meva foto "Bateig de primera" com a una de les premiades del concurs de fotografia de l'estiu de 2008, en concret amb una de les dues mencions especials. Ha estat un bonic regal d'aniversari!

El text que acompanyava la foto era el següent:

"El Battistero Neoniano (segle V) és un dels monuments romans encara en peu en aquesta interessantíssima ciutat italiana, declarada Patrimoni de la Humanitat per aquest i d’altres monuments dels segles V i VI, com la Basílica de San Vitale o la Basílica de Sant'Apollinare a Classe, l’antic port de la ciutat en època romana. La gran sorpresa -i privilegi- va ser poder fer la visita a un baptisteri amb la història i bellesa d’aquest durant l’ofici d’un bateig. - Battistero Neoniano, Ravenna (Itàlia)."

Ailants arreu!

2008-09-30T23:10:00.025+02:00

Una petita demostració visual de la creixent preponderància dels ailants (Ailanthus altissima), una de les més temibles espècies de plantes invasores, a la ciutat de Girona. Una de les causes de la seva proliferació són les plantades que en diversos moments s'han fet per part de l'ajuntament, que l'ha utilitzat amb finalitat ornamental, buscant segurament el seu creixement ràpid i la seva resistència a tota mena de condicions ambientals, contaminació inclosa. Alguns, ben erròniament, s'han plantat en punts de fàcil dispersió, com és a la vora de rius (Fontajau, Emili Grahit) i d'altres en llocs perifèrics de la ciutat (Lluís Pericot), que també suposen una amenaça pels territoris veïns. Caldria fer-hi quelcom i ràpid, perquè les espècies que tenen comportament de plaga només es poden controlar si s'agafen a l'inici de la seva expansió.

Espero que aquesta entrada i aquestes fotos puguin servir d'ajuda per conscienciar de la magnitud de la tragèdia que s'acosta -substitució d'arbres autòctons des nostres paisatges i dels nostres ecosistemes, i pèrdua de biodiversitat-, si no hi fem res.

Carrer Figuerola, prop de La Devesa

Pàrking de La Copa

Pàrking d'Emili Grahit, al davant de la caserna de la Guàrdia Civil

Avinguda Lluís Pericot

Fontajau

I a Cervià de Ter

I també a la Biblioteca d'Hadrià, a Atenes

I a l'Acròpolis d'Atenes

La vida

2008-09-29T18:06:00.003+02:00

Ahir vam dir adéu a un familiar proper. Tenia 60 anys i un vendaval en forma de càncer se'l van endur encara massa jove, encara amb massa coses per fer i amb tota una família per gaudir.

Una amiga em va dir una vegada que el pas de la joventut a la maduresa el fem aquell dia en què descobrim que no som immortals. Com més hi reflexiono, més d'acord hi estic. I més m'adono de què la vida és curta, molt curta.

Les nostres vides són com flocs de neu que cauen sobre una terra molla, on es fonen per sempre més, sense deixar rastre de la nostra existència. I la gravetat només empeny cap a terra.

És bonic quan un desconeix la seva immortalitat.

Brillant article de l'Enric Vila

2008-09-24T07:41:00.003+02:00

Al meu modest entendre, el cronista polític més lúcid del moment, sense cap mena de dubte, és l'Enric Vila. És capaç de destil·lar l'essència de la sempre complexa realitat i presentar-la de manera clara i entenedora, i amb una brillantor lingüística que converteix els seus escrits en literatura. Va fer molt bé de sortir de la web d'en Salvador Sostres, perquè això li ha evitat la despesa innecessària d'energia que havia d'esmerçar en replicar a alguns teenagers sobrevalorats i envejosos que hi escriuen, de manera que ara la pot aplicar a explorar i projectar les seves idees amb tota la força i amb tota la llibertat.

El seu darrer article (fins el moment) per a la Fundació Catalunya Oberta, "El lleó català" no deixa indiferent. Llegiu-lo, si voleu, aquí.

La sequera i el Baix Ter: Vorejant el desastre

2008-09-19T20:48:00.005+02:00

Article publicat al butlletí de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista, "El Xot" número 61

De tot el que s’ha dit i s’ha escrit en aquestes recents setmanes sobre la sequera que ha afectat a Catalunya, un percentatge ínfim ha estat relacionat amb el riu Ter i la situació que pateixen tant el mateix riu com la gent que viu aigües avall dels embassaments i que té una activitat econòmica lligada al legítim aprofitament de l’aigua, com són els regants del Baix Ter.

És cert que aquests darrers anys ha plogut menys i que la darrera tardor de 2007 ha estat especialment seca, amb una pluviometria que ha vorejat el 30% de la que li tocaria segons la mitjana climàtica. No obstant, si els cabals del riu aigües avall dels embassaments han estat ínfims no ha estat sols per la reducció de les pluges, sinó que hi ha tingut un paper fonamental el transvasament de 8 m3/s a l’àrea metropolitana de Barcelona. Segons la vigent Llei del Ter, de 1959, aquest transvasament només es podria dur a terme si es complissin tres condicions: que hi hagués 1 m3/s per a l’abastament de Girona, municipis de les rodalies i Costa Brava centre; que hi hagués un cabal ecològic de 3 m3/s en el riu Ter al seu pas per Girona; i que les demandes dels regants del Baix Ter, estimades en aquell moment en 150 hm3/any, però que actualment són uns 75 hm3/any, estiguessin cobertes. Aleshores, i només aleshores, es podrien derivar fins a 8 m3/s per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona, de manera que la llei de 1959, malgrat haver estat promulgada en època franquista, introduïa un clar element de protecció de la conca cedent que el govern ha estat ignorant durant dècades.

La realitat mostra que des del 16 d'octubre de 2007 fins el 10 de maig de 2008 no es va arribar ni un sol dia als 3 m3/s a Girona (mínim legal) i a partir de llavors només s’hi ha arribat en dos dels dies, tot i les intenses pluges del mes de maig. Per altra banda, excepte els períodes puntuals de pluges d’una certa intensitat, l’únic moment de l’any en que de manera folgada es supera el cabal mínim establert és en els mesos d’estiu quan es desembassa l’aigua per als regants del Baix Ter cosa que enguany ha estat a punt de no passar-. La demanda de reg agrícola estival permet que l’incompliment de la llei sigui tan sols d’entre el 60 i el 70% dels dies de l’any i fa basarda pensar fins a quin percentatge s’arribaria si no existís l’esmentada demanda de reg.

I tot això per què passa? Doncs perquè l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelona pràcticament no compta amb cap nova aportació destacable d’aigua des de 1966, quan es va iniciar el transvasament de l’aigua del Ter, mentre que la demanda ha augmentat de manera important pel gran increment de població enregistrat. Dit de manera curta i entenedora, amb uns recursos de 1966 estem cobrint una demanda de 2008, per a la qual no hi ha altra solució que literalment eixugar el Ter, com ha passat en aquests darrers mesos. Multitud de problemes ecològics (mortaldats de peixos, pèrdua de qualitat de l’aigua, canvi de l’hàbitat que afavoreix la colonització de la llera del riu per part d'espècies pròpies d'aigües estancades com la llentia d'aigua -Lemna minor- o la falguera aquàtica invasora Azolla filiculoides) i una creixent salinització dels aqüífers del Baix Ter en són testimonis implacables.

Per tant, és evident que qui està en risc ja no és solament el Ter i el seu cabal ecològic, o els regadius del Baix Ter, sinó també l’abastament a la principal àrea metropolitana del país, on hi ha la major concentració d’activitat econòmica i de serveis. On es generen els recursos econòmics que, en forma d’impostos, reverteixen, amb més o menys eficàcia i/o encert, sobre el benestar de les persones, permetent que tots gaudim d’una educació pública i d’una protecció social (subsidi d’atur, sanitat) i ambiental (instal·lacions de tractament de residus, creació i manteniment de parcs naturals i zones protegides) de les quals majoritàriament ens sentim orgullosos i per les que
hem de vetllar de cara al seu manteniment futur.

Prendre decisions en base al número de persones que surten al carrer és una mala política, com ha demostrat aquesta darrera sequera que hem patit. Però creure que la pluja de maig ja ho ha resolt tot és encara pitjor, perquè representa seguir amb la inestabilitat del sistema d’abastament a la gran àrea metropolitana, posar en risc el sistema productiu i social del país i, per descomptat, condemnar el Ter a seguir amb un cabal esquifit i als regants, a qui la llei protegeix, a viure sempre en el llindar del desastre. Acabades les emergències, el Govern té el deure de solucionar-ho i tractar al riu Ter i a la seva gent amb el mateix respecte amb el que tracta a altres rius i altres col·lectius.

La prepotència de Ryanair

2008-08-15T15:13:00.003+02:00

Fa temps que dic que Ryanair tracta als seus clients més que com a aerolínia com si fos una empresa de transport de bestiar. I cada cop pren decisions que irriten més i més a la gent (clients i treballadors), fins al punt de fer-se fastigosament antipàtics. Hi he volat diverses vegades i cada cop me'n queden menys ganes, de manera que a partir d'ara només l'agafaré quan sigui estrictament imprescindible.

Una mica de bones maneres no genera cap cost extra i ho fa tot més senzill i fluid, però si no ho volen entendre així, per ells va el pollastre.

La jugada mestra de Rússia

2008-08-15T14:58:00.004+02:00

Així ho creu l'historiador i comentarista polític Victor Davis Hanson a "Moscow’s Sinister Brilliance: Who wants to die for Tbilisi?", mentre que el periodista Enric Vila destaca a l'Avui el repte que a Occident li suposa la situació actual.

Estratègies

2008-08-14T18:14:00.006+02:00

Aquesta darrera setmana s'han produït dos moviments estratègics que, sota el meu punt de vista, en els propers temps (setmanes? mesos? anys?) poden donar molt de joc, i un d'ells molts de maldecaps. Primer, el més pelut:

* El retorn de la superpotència: Amb la seva invasió a Geòrgia, Rússia s'ha obert pas a cops de colze entre els líders mundials, després de dues dècades d'absència arran de la fallida de l'estat soviètic. La seva acció, encara que arriscada, és d'una força calculadíssima, milimètrica. Ha aplicat la força justa per imposar-se a un estat feble com Geòrgia i controlar un sector tan estratègic com l'energètic de la regió del Caucas, sabent que una operació d'aquesta mida no és prou important com per generar represàlies militars per part d'uns Estats Units desacreditats i encara pendents d'Irak i Afganistan ni, molt menys probable, de la Unió Europea o de l'ONU. Això genera una qüestió fonamental: com s'han de frenar les ambicions de poder i geoestratègiques de Rússia (o de Putin?) capaces d'arribar a l'agressió armada? No serà pas només amb bones paraules, això segur. I com s'hauran de frenar les de l'Iran, si arriba un dia en què això de la bomba atòmica comença a ser creïble? Atrafegats com hem estat els occidentals -especialment els europeus- en fer tota mena de discursos bonics i pomposos, ens hem oblidat de tenir a punt maneres de contrarrestar el mal (Ex-Iugoslàvia en els 90s, Caucas actualment, per citar conflictes geogràficament propers). Per cert, on són els del "No a la guerra" i les cassoles, ara?

Robert D. Kaplan, coneixedor del terreny, analitza la situació a The Atlantic Monthly amb "The advantages of the first move", mentre que el blog The Coming Anarchy mostra unes fotos del front d'Ossètia.

* La nova posició del PP de Catalunya respecte el finançament: Encara no he vist ni sentit ningú que ho comentés, però crec que les declaracions de l'altre dia de l'Alícia Sánchez-Camacho tenen una jugada mestra amagada (per al seu partit, és clar) que poden sacsejar el panorama polític català. En concret, deia que el finançament de Catalunya s'ha de resoldre a banda de l'Estatut. Això implica que: a) hi hagi o no hi hagi Estatut, el PPC creu que Catalunya ha de millorar el seu finançament; caram, tot un canvi! i b) que si el TC tomba l'Estatut, el PPC es quedarà sol liderant la defensa de la millora del finançament català, perquè la resta de partits, que l'han vinculat a l'Estatut, estaran segurament un temps bramant contra aquesta decisió, a més de desorientats i intentant recomposar estratègia i discurs. El PPC podrà seguir amb el seu discurs immutable i guanyarà credibilitat i potser forçarà a que altres forces polítiques s'hi acabin arrenglarant, més o menys a repèl, sempre i quan des de Madrid no els aixafin la guitarra amb els estirabots de costum. Serà interessant de veure què passa.

Bé, està clar que tot això és política-ficció, i que el temps ho confirmarà o desmentirà, però com als escacs, mai no està de més tenir ullades unes quantes jugades alternatives, fins i tot si semblen a priori inversemblants.

La polèmica del "Manifiesto", a Nature (II)

2008-08-14T17:58:00.002+02:00

Per respecte a la correspondència privada no mostro la resposta que em va escriure el Dr. Rojo, però sí que faig pública la meva contra-rèplica, que és aquesta:

Estimado Dr. Rojo,

Le agradezco la molestia de responder a mi mensaje y su amable comentario sobre mi inglés. Como puede ver, a pesar de ser catalán también escribo en castellano, algo de lo cual también me siento satisfecho de ser capaz de hacer.

En mi modesta opinión, pero compartida por muchas personas por aquí, su carta a Nature es cuando menos desafortunada. En primer lugar, lo que dice usted sobre la escolarización (luego entraremos en ello) nada tiene que ver-o muy poco- con la investigación universitaria, que es de lo que trata Nature, por lo que ya de entrada no entiendo por qué Nature se ocupa de tan domésticos menesteres. Tampoco entiendo que que el manifiesto lo hayan firmado "intelectuales" sea un argumento de peso. Como si fueran imparciales y no tuvieran sus filias y sus fobias. Y en segundo lugar, el tema que usted menciona en su carta no es ni de lejos el principal problema que sufre la investigación en España. Puestos a denunciar cosas, ¿no habría antes que denunciar quizás la insuficiencia de recursos económicos? ¿O la herencia, que a veces aún se hace notar, del nefasto "que inventen ellos" de hace unas cuantas décadas?

Sobre la escolarización: puede que ustedes no lo vean así, pero éste fue uno de los grandes logros de la transición hacia el respeto a la plurinacionalidad y pluriculturalidad de España. Era un intento de reparar los daños sufridos durante décadas y décadas de olvido oficial, por no decir de menosprecio (que lo hubo y por decirlo con una palabra bien suave). Fue un breve momento de generosidad de España hacia una de sus regiones, después de siglos de ensañamiento, que permitió rehacer (quizás ya demasidado tarde) la enseñanza de una lengua que había sido obligada a permancer alejada de cualquier oficialidad. No voy a decir que en Cataluña todo es perfecto, porque hay muchas cosas criticables y mejorables, pero lo que sí es un hecho es que la escolarización con el catalán como lengua vehicular no ha producido aún ningún analfabeto en castellano. Y si lo hubiera, por cada uno de ellos que me presentara yo le mostraría 10 personas incapaces de expresarse con una mínima coherencia en catalán, y no digo ya por escrito. Circule por los municipios de alrededor de Barcelona y haga la prueba. Se sorprenderà de la bajísima eficacia de aquello que usted ve como tan amenazante como es la escorlarización en catalán como lengua vehicular.

Por otro lado, la intención de este modelo era la de evitar segregación de la población, la división entre los "catalanes" y los "españoles", buscando una convivencia común en base a unas enseñanzas y experiencias compartidas. El modelo que ustedes propugnan se basa en los derechos indivuales y obvia si aquello es bueno o no para el colectivo, para la sociedad. Es una ariete que, bajo un disfraz supuestamente democrático, busca crear comunidades lingüísticas diferenciadas en Cataluña para lograr desbancar finalmente, por pura demografía, a la cada vez más minoritaria población catalana. El modelo actual, de integración de la población, es el que les impide la conquista definitiva, de ahí que lo combatan. Y es por ello por lo que lo defendemos.

Y hay otra idea en su línea de argumentación en la que estoy en profundo desacuerdo: que Cataluña sea España es porque en 1714 nuestro ejército perdió la batalla contra el suyo, pero ello no significa que la cultura de aquí tenga que ser, por narices, la misma que en Ávila. Las ideas de uniformidad dentro de unas fronteras son muy peligrosas, porque en sitios donde esa uniformidad no existe de manera natural suelen terminar justificando barbaries. ¿Por qué les duele tanto la diferencia? ¿Por qué son incapaces de aceptarla de forma natural y disfrutarla en vez de combatirla?

Se supone que ustedes quieren que seamos parte de España, pero no entienden que para podamos ser parte de España tienen que dejarnos ser catalanes en Cataluña. Estamos hartos de ser siempre sospechosos de todo y el arma de todo el mundo para captar votos y simpatías en base a bajos instintos. No vamos a ser nunca abulenses o cordobeses, por lo que sería mejor que se ahorraran manifiestos y rabietas. Yo, al menos, no pienso claudicar, y pienso defender mi lengua y mi cultura de este tipo de nocivas tonterías, porque al fin y al cabo no perjudicamos a nadie por ser como somos. También me creo en mi derecho, amparado en la Constitución, de reivindicar tolerancia, una cosa muy sana y de la que, de un tiempo a esta parte, y siento decirlo, ustedes hacen cada vez menos uso (por ejemplo, sólo hay que recordar el boicot del cava, que fue un linchamiento en toda regla de España hacia Cataluña).

Mi deseo -y consejo- sería que guardaran sus energías para construir y no para destruir, siempre da mejores frutos.

Un cordial saludo y feliz verano.

Curiosament, Francesc Puigpelat, des de la seva columna de l'Avui, també opina sobre el tema. Podeu llegir-la aquí.

La polèmica del "Manifiesto", a Nature

2008-08-11T23:58:00.006+02:00

La revista "Nature" ha publicat una carta d'un científic espanyol del CSIC on es queixa de l'ensenyament en català i en basc a les comunitats on es parlen aquestes llengües i on acaba posant l'inefable "Manifiesto" com a "prova del cotó" de les barbaritats que fem els catalans i bascos contra la llengua espanyola.

Per tant, que aquesta qüestió i no cap altra hagi motivat una carta a Nature -i que Nature l'hagi publicada- deu voler dir que sens dubte aquest ha de ser el principal problema de la recerca a Espanya. No pas la insuficiència de recursos econòmics, no pas l'herència del "que inventen ellos", no pas cap altre sinó aquest. Sort que algú ens fa veure la llum i ens guia pel recte camí.

La referència de la publicació és NATURE, Vol 454, 31 July 2008 i la pàgina és la 575. La carta diu així:

Schools in a third of Spain teach only in minority languages

SIR — Your Editorial ‘Comédie française’ (Nature 453, 1144; 2008) argues that opposition by the members of the Académie française to including regional languages in the French constitution is disingenuous. But maybe these French academics have looked south and seen what has happened in Spain, where “regional and minority languages, like endangered species”, are considered to “merit protection” by several of the regional governments. Today, it is impossible to obtain public or publicly funded education in Spanish, the common language, in the schools of about one third of the country, including Catalonia, Mallorca and Valencia. For example, teaching is conducted in Catalan or one of its variants in northeastern Spain, and in Gallego in Galicia in the northwest. In the Basque country, despite the obscurity of the language, education programmes will be available only in Basque from 2009 and programmes taught partially in Spanish will be dropped. This is an absurd situation, where in some places it is easier for Spanish children to study in English (for example, in the British Council schools) than in Spanish, the language that the Spanish constitution has set as the common official language. It has stimulated prominent — and by no means all conservative— intellectuals, headed by the novelist Mario Vargas Llosa, to sign a manifesto calling to defend the rights of Spanish-speaking people in their own country (see http://tinyurl.com/692c5g, or in automatic-translation English at http://tinyurl.com/5fvbrp). ¡Qué horror!

Jose M. Rojo
Departamento de Fisiopatología Molecular y Celular,
Centro de Investigaciones Biológicas,
CSIC, Ramiro de Maeztu 9,
28040 Madrid, Spain
e-mail: jmrojo@cib.csic.es

La meva resposta a la seva adreça de correu electrònic, amb còpia a Nature, ha estat la següent:

Dear Dr. Jose Rojo,

I was not aware that Nature was publishing political letters until I read yours. Congratulations for the start-up of a new subject in such a renowned magazine.

By reading it, I've realized that you are not a supporter of cultural biodiversity, since you think that neither Catalan or Basque languages should be taught in Catalan or Basque schools. Of course, the world would be much better if everything was done in Spanish (Castillian, better said), which is a world-class language, not like these regional languages spoken just by a few narrow-minded nationalists. I don't understand how no one else had written a letter before and let the world know about such a horrible situation.

However, your statement has, at least, two big inconsistencies:

* First, yes, Catalan and Basque languages are taught in the schools of these regions, but Spanish too, something that you fail to mention -maybe on purpose-. Everybody in Catalonia and the Basque Country is fluent in Spanish, but not everybody is fluent in Catalan or Basque languages -unfortunately-, so there is not much to worry about. Why then writing a letter like that to Nature? Isn't it maybe a personal phobia against the non-native Spanish-speaking citizens of Spain? Apart from this, and strictly from the point of view of personal development, I have no doubt that learning two languages from someone's early ages is better than learning only one, since this is the base for the future learning of other languages, specially of the latin-derived ones. In my personal case, this has helped me in a quicker learning of French and Italian and it is also rather easy for me to understand a good deal of Portuguese. I don't see the evil side of it.

* In second place, the teaching of Catalan and Basque languages in Catalonia and the Basque Country is absolutely legal. It is backed by the Spanish Constitution, which was voted by a vast majority of Spanish people almost 30 years ago. Does this mean that you plan to go against the Spanish Constitution and outlaw yourself? It sounds like a bad idea to me.

I would like to cry out for greater tolerance and understanding in your position on languages other than Castillian and on the people who speak them. There is nothing to be gained in absurd attacks against something that is recognized by the Spanish Constitution and that lies at the base of Spain's cultural richness. I am sure that, as a biologist -I'm also a biologist myself-, you must be aware that there is a much greater interest in heterogeneous ecosystems rather than in homogeneous ones, and this applies also to humans and their cultures.

Finally, as much as the papers are checked and peer-reviewed, I think that somehow Nature should check the letters sent to be published in the Opinion section and discard those that go well beyond opinion itself and tread into falsehood and offensive territory.

Best regards,

Lluís Sala

Ja ho diuen, que hi ha més separadors a Espanya que separatistes a Catalunya. Al final ho aconseguiran, de fer-nos fora!

Crisi i frivolitat - II

2008-08-10T18:51:00.003+02:00

María Teresa Fernández de la Vega: ""Creo que una cosa son las posiciones maximalistas en los prolegómenos de una negociación y otra cosa son los excesos, y ayer el señor Montilla incurrió en un exceso verbal" (La Vanguardia, 10/08/2008).

Això sí que és gros. I vostès, la troupe de farsants de l'amic ZP, estan incorrent no ja en excessos, sinó en il·legalitats (incompliment d'una llei aprovada pel parlament espanyol com és l'Estatut) i en l'espoli organitzat, perquè són jutge i part sobre com repartir els diners recaptats a Catalunya (i a les Balears, i al País Valencià). No hi ha res a negociar, una llei a complir, i punt.

Ja fa temps que s'ha acabat la broma. Ara toca anar a per a totes d'allò que ens pertoca i espero que els polítics que ens representen, començant pel president Montilla, no afluixin ni un milímetre.

Crisi i frivolitat

2008-08-09T00:44:00.007+02:00

Que l'increment de construcció arreu del país i l'escalada dels de preus les vivendes havien de tenir un final era una cosa que tan sols amb sentit comú ja es podia preveure. El gran farsant (l'amic ZP i la seva troupe de funambulistes) la van estar amagant durant la segona meitat de l'any passat i especialment durant la campanya electoral, amb mesures populistes a l'estil Chávez com la dels 400 euros per a tothom. Que poc que costa fer polítiques agraïdes amb els diners dels altres!

I ara que la bombolla immobiliària ja ha esclatat i que amb ella s'ensorra aquesta economia tan magnífica que teníem, ara l'amic Solbes no sap ni com posar-s'hi. Com poden haver estat tan frívols, tan irresponsables? En comptes de frenar els excessos del mercat, per evitar justament això que està passant, han fet de l'optimisme acrític política oficial del govern i han creat nous ministeris de disseny, com aquest de la noieta dels "miembros y miembras", que a data d'avui encara no té web (vegeu http://www.ministerios.es/) ni se sap ben bé què ha de fer, a banda d'aprimar un xic més la guardiola pública.

Allò que ben dosificat -la construcció- hauria permès mantenir uns nivells de creixement econòmic més modestos però més sostinguts, i que hauria evitat el grau de desestructuració social que avui es viu al país, ha estat accelerat i conduït fins daltabaix d'un precipici.

Enhorabona, nois, però ni ho havíem demanat ni ens ho mereixíem.

Visca el Barça!

2008-08-02T01:18:00.003+02:00

La lliçó de dignitat del Barça davant d'Air Berlin. Després del que van dir dels catalans, encara té els nassos de sortir el director general d'Air Berlin a España, Alvaro Middleman, i dir que està "perplex" per la decisió. Perplexes i indignats ho estem nosaltres, Sr. Middleman, i si vol queixar-se d'alguna cosa faci-ho de la barroeria i de la inoportunitat del seu cap, no pas de la llibertat que exerceix el Barça a l'hora de triar amb qui vol volar. El dia que vagi a Berlin jo tampoc triaré la seva companyia i serà pel mateix motiu, de manera que guardi's una mica de perplexitat per quan arribi el moment.

Més sobre Occitània

2008-07-30T22:56:00.001+02:00

Interessant entrada en aquest blog ....

Viure és la cosa que més m'espanta de tot

2008-07-24T20:59:00.003+02:00

No m'enfonso, per tant dec estar nedant
I no estic mort, per tant dec ser viu
I viure és la cosa que més m'espanta de tot

Pescar no és pescar si pescar no és divertit
I viure no és viure si no et sents guanyador
I guanyar no és guanyar si no val el que ha costat

Larry Joe Taylor, "Third coast", escoltada en la versió de Brian Burns

El secret de la vida

2008-07-24T20:39:00.004+02:00

Dos homes en un bar, parlant amistosament asseguts a la barra mentre beuen alguna cosa. El tema de conversa, el secret de la vida. Que si ser famós, que si tenir diners, que si dones boniques, diu un. L'altre, que si els martinis d'aquest bar, els ulls de la Marylin Monroe o els discos dels Rolling Stones. El camarer els escolta en silenci mentre llegeix el diari. Finalment, els dos homes se li adrecen i li pregunten que què en pensa, d'això. El camarer aixeca els ulls del diari i respon que el secret de la vida és aixecar-se aviat, anar a dormir tard i intentar no tenir pressa. Que el secret de la vida és una tassa de bon cafè, no perdre la pilota de vista i trobar la dona adequada. Però, per sobre de tot, el secret de la vida no és res. No és res. El secret de la vida és que no hi ha secret i que no et tornen els diners.

Traducció més o menys lliure però fidedigna de "The secret of life", cançó de Gretchen Peters

A propòsit de Kavafis

2008-07-23T08:04:00.002+02:00

En l'Avui d'avui, el poeta, assagista i traductor Sam Abrams escriu un article recordant a Konstantinos P. Kavafis, ara que es compleixen 75 anys de la seva mort. El podeu llegir aquí.

Abrams explica la importància d'aquest poeta d'Alexandria i com arreu del món les grans cultures tenen present aquesta data i aquest poeta. I que Catalunya, que a través de diferents escriptors i artistes l'ha tingut com a gran referent contemporani, de manera oficial l'ha oblidat.

Abrams escriu:

"Per enèsima vegada la cultura catalana perd una ocasió rodona per afegir-se a una gran celebració cultural a nivell internacional. Gairebé sempre passa el mateix. És com si Catalunya li agradés ser més petita i negligible del que és en realitat. ¿Quants països en el món poden presentar un full de servei de vinculació al poeta Kavafis com Catalunya? En aquest sentit, Catalunya pot competir en la lliga de la grans cultures. Però no."

De derrota en derrota no s'arriba pas a cap victòria final i alguns sembla que no volen veure-ho.